He assistit moltes vegades a la sorpresa amb què es reben a Barcelona molts passatges de la història dels menorquins. Des del continent costa de creure que una terra petita, com és la nostra, hagi tingut una participació tan activa amb les idees que han transformat el món en aquests darrers segles.
I la setmana passada vaig tornar a assistir a una situació d'aquestes, quan l'Institut d'Estudis Catalans va dedicar la seva conferència inaugural a Pasqual Calbó i el curs de matemàtiques que aquest maonès va escriure a les darreries del segle divuit. La primera sorpresa, per als assistents, va ser que a la Menorca de fa tres-cents anys es fessin cursos de matemàtiques, i la segona que s'impartissin en menorquí o català de Menorca, com us estimeu més de dir.
Clar que tot té la seva explicació. A diferència de tantes altres bandes, en aquella època ja hi havia a l'Illa una burgesia refinada i preocupada per la cultura. Era el resultat de la riquesa que havien aportat el comerç i la pràctica del cors. I escrivia en menorquí perquè Menorca vivia sota bandera britànica i els reis castellans no hi van poder imposar el seu idioma.
L'itinerari vital de Pasqual Calbó és sorprenent i il·lustra molt bé aquesta societat menorquina que dic. Paga la pena que el seguiu, aprofitant que l'any 2017 es dedicarà a la seva memòria i es rallarà molt d'ell. Però estirant el fil de la seva biografia apareixen altres personatges que potser no tothom coneix.
I primer de tot el seu mestre, Giuseppe Chiesa, prou conegut per les seves pintures del port de Maó. Chiesa compaginava el seu càrrec de vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana a Menorca amb una escola de dibuix que, en aquella època, volia dir també arquitectura. Sota la seva protecció i amb passaport britànic, Calbó va poder continuar els seus estudis a Venècia i a Roma. I d'allà passà a Viena contractat per l'emperadriu d'Àustria.
Pocs anys més tard va tornar a l'Illa, on va trobar un ambient propici a les noves idees del segle. A Menorca era temps de renovació del pensament i de la ciència, amb figures de la talla dels germans Ramis i Ramis i la fundació d'una entitat acadèmica alineada amb la Il·lustració. Però una breu ocupació espanyola, va acaba amb aquestes aspiracions de modernitat.
Potser per aquest motiu, els viatges de Calbó encara no havien acabat. Va anar a Cuba, que era d'Espanya, però el van detenir quan intentava pintar vistes de l'Havana, convençuts que era un espia... Sí que va poder pintar en canvi a Santo Domingo, que era de França... I paga la pena contemplar les obres d'aquesta època que es conserven al Museu de Menorca.
Una altra vegada instal·lat a l'Illa, va donar classes de disseny, geometria pràctica i arquitectura civil, i en aquest marc va escriure el seu curs de matemàtiques. I és molt probable que en aquells anys fos un mestre influent en la vocació de Mateu Orfila, que acabaria essent un prestigiós científic a la Sorbona de París.
Però Orfila va tenir també un altre mestre: Carles Ernest Cook. Aquest alsacià, instal·lat a Menorca, obrí una escola d'estudis -científics a l'època- per on van passar, a més de n'Orfila, l'escriptor i historiador Ferran Patxot, avui considerat un pare del romanticisme català; Vicenç Albertí, el primer traductor dels clàssics moderns al català; i Marià Cubí, impulsor de la frenologia, a la qual en aquell temps se li donava valor científic. Quan va intentar difondre els seus coneixements per Espanya, la Inquisició –que amb la tornada de la bandera espanyola també va tornar a Menorca- el va detenir, el va jutjar i, naturalment, el va condemnar.
Del mestre Carles Ernest Cook encara podríem afegir que uns anys més tard va anar a parar a Barcelona, on va ser un dels fundadors de la revista que introdueix a Espanya un nou pensament, el Romanticisme. Aquesta revista, que avui s'estudia a les universitats, tenia un nom que ens atraca als temps actuals, «El Europeo». I un altre del seus fundadors va ser Bonaventura Carles Aribau, considerat l'iniciador de la recuperació de la llengua catalana després de segles d'opressió.
Ja podeu veure que la connexió menorquina sempre és present.
