Els ciutadans de l'Estat espanyol ja no hauran d'anar a votar per tercera vegada en els darrers deu mesos. No es veuran en la necessitat d'atracar-se a les urnes en ple dia de Nadal, ni tampoc el diumenge anterior. L'abstenció d'una bona part dels diputats del PSOE va fer, aquest dissabte, que el candidat del PP, Mariano Rajoy, obtingués més vots a favor que no pas contraris a la seva investidura i, per tant, pogués seguir a la Moncloa, un cop proclamat, de nou, president del Govern. Els actuals dirigents socialistes, (molt diferents, per cert, als qui comandaven a la seu de Ferraz fa tan sols un mes), han justificat, una i altra vegada, el sentit del seu vot en la necessitat de desencallar el bloqueig institucional i evitar que el poble i el país haguessin de passar la vergonya d'anar a uns altres comicis. El mateix Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, ha reconegut el «realisme» i la «generositat» del gest de la principal formació de l'oposició i li ha ofert ponts de diàleg, que ja veurem en què es concreten.
És ben cert que el sentiment general de la ciutadania era, fins fa ben poques setmanes, que els polítics no es posaven d'acord i que el poble es veia obligat a intentar resoldre els problemes originats per la incapacitat dels seus càrrecs electes, anant a votar cada mig any. L'abstenció ha anat pujant, elecció rere elecció, perquè cada cop més gent ha optat per quedar a ca seva i no entrar en aquest joc. Però, de veritat creieu que l'actitud dels grans partits espanyols en tot aquest procés ha vingut, només, motivada, pel bé dels seus compatriotes? Permeteu-me que discrepi d'aquesta afirmació. Aquí, tots ells han cercat, només, l'interès propi, el de la formació política que representen, quan no el merament personal.
- M'explicaré. Què ha volgut evitar el PSOE amb la seva abstenció? Sí, d'acord: unes noves eleccions, que haurien precipitat, encara més, la caiguda lliure en la què es troba el partit del puny i la rosa, des de l'any 2010. Facilitant, en aquests moments, la governabilitat, els socialistes han pretès guanyar temps per refer la pròpia estructura interna, avui en dia tan deteriorada, i intentar esdevenir, en el futur, una alternativa real als populars que, avui en dia, no es veu per aumon. I, a la vegada, demorar el sorpasso de Podemos en el lideratge de les esquerres. El PSC no ha volgut seguir-los en aquesta aventura, però açò, que semblaria, d'entrada, una nova i seriosa dificultat, no fa sinó enfortir les possibilitats de l'andalusa Susana Díaz de controlar el partit, en desfer-se de la influència que els catalans sempre han tingut en els òrgans de direcció de Ferraz.
Ja que parlàvem de Podemos, el partit d'Iglesias (si és que encara podem anomenar-lo així, hores d'ara) també surt beneficiat en aquest nou escenari. «La oposición soy yo», semblava dir el polític de la coa de cavall des de la tribuna del Congrés, el darrer dijous. No li faltava la raó, amb un PSOE entregat al PP i amb el partit d'Albert Rivera, donant suport ara als uns, ara als altres, volent representar la «centralitat», la «moderació» i no sé quantes coses més. I els nacionalistes o independentistes catalans, aquells «pàries, amb els que ningú no vol parlar», -com deia Josep Bagur en un recent Terra de vent-, s'ho miren, estupefactes, des de les darreres files de l'hemicicle i s'han de limitar a repetir, una vegada més, aquelles paraules del portaveu d'Esquerra Republicana, Joan Tardà: «Pobres de ustedes; nosotros, nos vamos!». Per cert, fixeu-vos en la dada: dels 47 diputats catalans, 36 hauran expressat el seu 'no' a Rajoy.
- Rajoy, ai Rajoy! L'he deixat pel final. I potser us sorprengui si us dic que ho he fet per lloar les dots d'estrateg que ha mostrat en tot aquest afer. Amb la seva passivitat, el seu «dontancredismo», com diuen a Madrid, ha aconseguit governar durant més de cinc anys, els quatre primers amb majoria absoluta i passant de tothom, i el darrer en funcions, sense haver de sotmetre's al més mínim control parlamentari. I, finalment, tornar a ser investit i anar fent. Divendres passat, jo vaig seguir per televisió una tertúlia en la qual prenia part un periodista que afirmava haver sopat amb Rajoy quan aquest era ministre d'Aznar i, tant ell com Rodrigo Rato sonaven com a successors de l'actual dirigent de la FAES. El professional de la informació demanà al polític popular quin projecte tenia per a Espanya. La resposta de Rajoy fou inesperada, però molt en la seva línia: «¿Proyecto? En política no hay que tener proyectos; lo importante es 'estar por ahí'».
