És curiós com gestos quotidians, fets habituals, rutinaris, es volen vestir, mudar, per convertir-los en un reclam turístic. Ha passat amb el menjar, les pedres, els camins, els pardalets, córrer, navegar, les postes de sol, més pedres, i ara les estrelles. El cel sempre ha estat allà, tot i que només el miram quan amenaça pluja o passa un helicòpter. Ara resulta que no el miram bé (fet que explica perquè no agafo el punt al meu telescopi), i que si li posam l'ambient adequat, romàntic, serem un paradís per observar les estrelles. D'aquest pas, ja veureu, aviat serem un destí certificat per a amants de la tramuntana, ideal per a un turisme sostenible de qualitat, amb molta demanda al nord d'Europa.
Però és innegable que les estrelles tenen quelcom màgic, d'il·lusió. Il·lusió perquè conviden a demanar desitjos (en aquest cas, turistes al febrer), i il·lusió perquè el que veim no és la realitat actual sinó una imatge del passat. La llum de moltes estrelles ens arriba amb milers d'anys de retard. Igual ja ni existeixen quan les veim.
Aquest efecte diferit de les estrelles al cel m'ha vingut al cap en veure tot el big bang del PSOE. S'albira en el terratrèmol socialista la llum d'aquelles distants costures febles de l'estel·lar transició, que va deixar mal resolt el tema territorial (clau en la divisió al PSOE) i va donar als dos partits hegemònics un poder anestesiador que va permetre magnes corrupcions i un sistema de polítics professionals molt preocupats de si mateixos, que van perdre de vista que un partit és un mitjà per a, no un objectiu en ell mateix.
Ara, amenaçades, aquelles estrelletes es revolten per mantenir un particular status quo obsolet, propi d'una altra galàxia que envelleix. Ireapareix Felipe González, estrella ja molt llunyana que marca el camí des del seu actual paper d'oligarca Rei Sol. Tot un símptoma a un partit que vol ser sobretot d'esquerres i ara es percep, sobretot, d'esquerdes.
