Hi ha l'actitud molt estesa de lamentar-se de les pròpies limitacions i no fer res per resoldre-les. A Menorca ha estat un discurs molt freqüent aquests darrer anys, inspirat segurament per la cultura de la resignació i les subvencions, tan escampada per les Espanyes. Però si miram enrere, no sempre ha estat així.
Contràriament, no s'entendria el creixement industrial que hi va haver a l'Illa al segle XIX i al segle XX. Fins al punt que aquest racó de món, un tros de terra que era el més distant del continent i el més oblidat per l'Estat espanyol, aventures militars a part, va tenir la capacitat de crear una estructura econòmica prou sòlida per competir a l'exterior.
2 No s'entendria que en una roca abandonada a la seva sort enmig de la mar haguessin florit tots els corrents que han marca la història d'Europa, des de les idees polítiques i socials fins a l'educació i la cultura en totes les seves manifestacions. No s'entendria que la societat menorquina tingués la capacitat d'adaptació a la modernitat que ha demostrat durant dos segles, i encara en els anys foscos de la dictadura.
En un passat en què Menorca estava aïllada de ver, sense més transport que aquell que armaven els menorquins, sense més innovacions que aquelles que ells mateixos eren capaços d'introduir, les condicions de vida de l'Illa no eren pitjors que les de les regions desenvolupades d'Europa. I per descomptat molt millors que a bonibé tot el territori espanyol.
Per açò sorprèn encara més aquest aire ensopit que des de fa unes dècades es respira. Que no es pot fer extensiu a tothom, clar, perquè iniciatives n'hi ha hagut i n'hi ha, i persones emprenedores i empreses amb èxit, per sort, unes quantes. Però que açò no obstant, és en l'ambient i condueix al fatalisme propi de les societats sense esperança. La gran alegria és que enguany vénen més turistes, que tornen a fer xalets o que hi haurà un hotel nou... però aquí s'acaba.
Aquestes iniciatives no són menyspreables. Malament anaria si una illa que és enmig del Mediterrani no volgués treure profit del turisme, que està demostrat que és un bon negoci. Però malament també si s'arribàs a creure que aquesta és la seva única aspiració. El capital forà ho pot entendre així, perquè en treu profit i se'n va, però el que té la seva arrel a l'Illa, té l'obligació de mirar més enfora.
És una necessitat, si és que té interès a mantenir una societat estructurada, amb diversitat de projectes de vida i d'ocupacions. Amb futur per aquells joves que aspiren a treballar en allò que els agrada i no només en l'única cosa que avui pot oferir l'Ila. Per aquells centenars de joves que, quan surten a estudiar fora, ja saben que no podran tornar, per més que ho vulguin. I que són el gran capital dilapidat que va empobrint Menorca.
Si algú encara es pensa que les solucions han de venir de la protecció de l'Estat, va ben servit. Perquè precisament el que mos ha tocat, mai no ha tingut interès per la diversitat territorial que administra. Ell va «a lo seu», i és una evidència que la seva incapacitat crònica per entendre les particularitats, no te remei.
Les solucions s'han de cercar aquí, explorant les possibilitats i aprofitant el recursos que amaga l'Illa i, encara que algú ho trobi xocant, sense mirar-se el llombrígol i observant què es cou pel món, com s'havia fet sempre. O és que els emprenedors menorquins del passat –com els diven ara- obrien fàbriques i exportaven sense primer viatjar i explorar quina era la producció local amb què podien fer negoci?
2 Precisament aquests dies ha aparegut una notícia que, si es concreta, va en aquest sentit. Quants anys fa que bregam per la paternitat –i maternitat- de la maonesa? Quants de discursos i defenses patriòtiques s'han escrit en nom d'aquesta salsa? Però mentre aquí era un tema d'interès identitari, pel món se'n fabricaven tants de quilos que no hi cabrien en tota l'Illa i que farien un gruix més alt que la muntanya del Toro.
Aquí, imitant la vella tradició castellana, mos inflàvem amb l'honor de la paternitat, però deixàvem la feina i els doblers per als altres. Perquè és evident que la salsa maonesa i les seves variants és una de les que més es consumeixen arreu, però sense que el seu origen fins ara hagi preocupat gaire als fabricants i als consumidors.
Però bufen uns altres vents. De la mateixa manera que ja no agraden la massificació turística ni la destrucció del paisatge, prenen valor les coses autèntiques i les denominacions d'origen. I en aquest context, la maonesa era una joia en brut que continuava amagada a Menorca, sense que ningú no tingués prou esma, fins ara, per començar a polir.
Benvingut sigui, idò, qui mos faci tornar a obrir els ulls. I de joies que esperen que qualcú les poleixi, en tenim més.
