Diumenge capvespre, la Diada torna que deixa palès que a Catalunya hi ha un grup molt nombrós de persones que vol independència.
A Menorca també hi ha persones que volen independència, o bé apropar-se d'alguna manera a la independència que reclama Catalunya. Són un grup reduït, però aquesta afirmació no té fonament sòlid perquè mai ningú no va preguntar-los, als habitants de Menorca, si volen continuar tal com estan o si s'estimen més un canvi i, en aquest cas, quin canvi es vol.
A Catalunya les coses estan més avançades. Això queda demostrat, entre d'altres raons, per les nombroses accions, maquiavèl·liques i no sempre legals, que contra el país emprèn Espanya. No sembla que aquestes accions hagin arribat al final, tal vegada perquè no van arribar a bon port. No són acciones pròpies d'un govern democràtic, controlat per la raó, sinó que són pròpies d'un govern on l'autoritat, controlada per interessos particulars, es basa en la voluntat d'un grapat.
Les manifestacions de la Diada, multitudinàries un altre cop, deixen clar que hi ha una munió de gent que reclama independència. Prou se sap, però, que el sentiment que s'expressa en el conjunt gegantí d'una manifestació és visceral, és a dir, subjectiu.
Enmig de la multitud, el sentiment, el crit, el reclam, és quelcom de contagiós, i tot d'una es fa uniforme. En conseqüència, es fàcil pensar que el sentiment o el desig que expressa la multitud és la suma matemàtica del sentiment o el desig de cadascú dels integrants.
Per tal de saber si la voluntat que expressa la massa és realment la suma de la voluntat de cada individu, i si es vol actuar en conseqüència, l'únic camí seriós, amb resultat objectiu, és una consulta, un referèndum.
Un referèndum, però, és fàcil de manipular perquè és fàcil de manipular el vot, prou que això està demostrat. Per tant, cal que el referèndum sigui seriós i que tingui garanties.
Seriós significa que les regles han estat establertes entre tots i entre tots consensuades. Amb garanties significa que l'autoritat i la gent del carrer acceptaran el resultat, sigui el que sigui, i que actuaran en conseqüència. En el cas català, tothom parla de referèndum, però encara no hi ha regles establertes, menys encara consensuades.
A Catalunya hi ha una munió de gent que reclama independència en el context d'una manifestació. Però no se sap realment quantes persones adultes votarien a favor de sortir-se'n, d'Espanya, i a favor de constituir, en conseqüència, un país nou. Cal preguntar-los.
Tampoc no se sap si aquestes persones volen una independència, diguem-ne, absoluta; o si en tindrien prou amb més independència econòmica, social, etc. Cal preguntar-los.
Cal preguntar-se a més si la gent del carrer acceptaria els polítics actuals com els dirigents del nou país, si els confiarien la delicadíssima feina de construir les regles d'un país nou.
Si són persones del carrer les que demanen independència, també han de ser persones del carrer les que, massivament i democràtica, determinin les regles del referèndum.
Tot això no és fàcil ni ràpid. El referèndum que Catalunya reclama és encara un projecte que necessita més participació, propostes, consens, maduració. Quina és la participació mínima per considerar-lo vàlid? Quantes persones haurien de votar «sí» per considerar que tothom vol anar-se'n? Són algunes de les preguntes bàsiques que necessiten consensuar una resposta abans de parlar de tirar endavant el referèndum.
Cal un referèndum, sí senyor. Però cal parar atenció per no caure en la temptació tramposa d'un referèndum enganyívol, perquè sempre serà possible que un referèndum acabi sent un instrument al servei dels poderosos de sempre, prou coneguts. Per tant, cal obrir els ulls.
bello.cat / jordibell@gmail.com
