Per circumstàncies de la vida, m'he vist immersa dins un procés de recerca d'ajut a la dependència. Quan algú, que fins fa no res era perfectament autònom, es veu impossibilitat per seguir gaudint d'aquesta autonomia i, a més a més, no te familiars directes que puguin ajudar a paliar aquesta situació, llavors s'engega tot un procés de protocol administratiu que esdevé complicat i lent.
Ja no parlem de l'estat físic i emocional de la persona afectada, sinó de les solucions existents per aminorar aquesta nova situació. I trobes de front l'evidència d'una realitat social que sovint sabem però no presenciem amb total consciència. Em refereixo a la gran quantitat de persones que necessiten una plaça geriàtrica o bé una assistència permanent, i la sobresaturació dels centres que les podrien acollir en condicions. Llavors se't fa notori, més que mai, la resposta que la nostra societat pot donar a l'augment de l'esperança de vida de la població. I sents impotència davant aquest fet.
Crec que és urgent cercar noves fórmules factibles i sostenibles per tal que els nostres majors i persones amb dependència puguin ser ateses, totes, com correspon. Es un repte de primer ordre, sens dubte, i les mancances són tantes que costa d'imaginar les solucions. Comencem, si més no, per la plena consciència de la necessitat. I treballem-hi de valent, per favor!
