Turisme de qualitat. Són paraules que es repeteixen milers de vegades per expressar un anhel, un desig. Tothom vol turisme de qualitat. Menorca no en té l'exclusiva. És indubtable que és millor rebre un turista que gasta mil euros que deu que en gasten cent. Penso que turisme de qualitat és un eufemisme per dir turisme de rics, que poden anar a un restaurant sense mirar abans els preus i demanar postres sense posar-se a tremolar.
Sense qüestionar tan lloable objectiu, de bondats totalment desitjables i conegudes en molts sentits, no puc evitar pensar en els turistes que no són de qualitat, en qui estalvia tot l'any, amb esforç i tal vegada renúncies, per poder-se pagar un bitllet low cost i un allotjament modest. I penso: si tothom vol turisme de qualitat, què feim amb la resta de turistes? On poden anar sense ser una molèstia? Qui se'ls queda i els accepta? I la pregunta que més por me fa. Seré jo un turista de qualitat?
M'agradaria pensar, il·lús, utòpic, que la qualitat no la determina només la cartera. Que el visitant ideal no és només el que ve en grans iots que són autèntiques obscenitats flotants, com els castells dels senyors feudals o les piràmides dels faraons. Una bellíssima constatació nàutica de la desigualtat existent.
Vull pensar que també podem rebre amb satisfacció i alegria turistes modestos, que viuen de lloguer i paguen cotxes a terminis. També voldria que coneguin els nostres encants famílies treballadores, britàniques o madrilenyes, simpàtiques, que no m'intentin demostrar amb cada cosa que fan, a cada botiga que entren, que són turistes de súper súper qualitat.
Penso que el destí Menorca, a més de rendible i sostenible, també estaria bé que fos socialment amable, acollidor. El més segur és que tot això sigui una bestiesa sense cap ni peus, però no puc evitar pensar-hi. Tal vegada és perquè pensar massa sobre un mateix tema no és bo i ja no sé què dic.
