En la història de les petites corrupteles de la política espanyola hi ha una llarga tradició de regalar kamóns, que és el nom amb què es coneix el pernil en llenguatge menorquí domesticat. Antigament, quan s'havia d'agrair, a un càrrec de l'administració, un favor d'aquells que no es poden dir en públic, se li regalava una caixa de puros. Però el tabac va caure en desgràcia, sobretot des que les tardes de toros ja no són la principal diversió nacional. I el seu substitut perfecte ha estat la cuixa de porc assecada amb sal.
Hi ha moltes maneres de fer arribar el kamón al seu destinatari. Quan els favors són petits, però continuats i reincidents, se sol aprofitar la festa de Nadal, i en aquest cas és una manera de dir gràcies per tot l'any. Què hi pot haver més polit que rebre una panera plena de color i d'alegria amb l'unglot de porc –o de truja- que sobresurt per damunt?
Una altra manera, és enviar el present de forma immediata, just quan s'ha obtingut el benefici que es va demanar al càrrec públic. Clar que açò vol dir que el favor ha estat prou gros i que, de moment, no tenim previst sol·licitar-ne cap més. Perquè tampoc no és cosa d'anar repartint kamóns cada setmana...
Ha de quedar clar que aquesta casta de regals no està ben vista que s'enviïn al despatx on fa feina el càrrec. Les cuixes de porc són molt grosses i males de camuflar. No hi caben, per exemple, dins un maletí d'executiu ni tampoc a les butxaques de l'americana, on és més fàcil amagar sobres, per plens que vagin. De tal manera que el feliç receptor del pernil no podria sortir de la feina sense que el conserge s'entemés de què va la cosa.
Per açò es recomana que s'enviïn directament al domicili del beneficiari, encara que açò comporti de vegades haver-li de demanar, prèviament, un favor més: que ens digui on viu. Però tal cosa no sol comportar cap problema. La mateixa persona que, quan vas a fer una reclamació, no et diria per res del món ni el carrer on viu, en aquests casos et facilita discretament la seva adreça, en persona o a través de la seva secretària (o secretari), que encara que no ho manifesti està al corrent dels tràfics del seu kefe.
Encara és interessant saber una altra cosa sobre aquesta casta de presents. I és que, per bo que sigui el pernil i per molt que el porc s'hagués afartat en vida de menjar glans, tampoc no són un regal espectacular. En les grans operacions és més freqüent oferir doblers o apartaments, o nits de gresca –com és sabut que s'estila a Palma. Clar que açò vol dir que el càrrec és de més importància, que comanda més i que naturalment el favor se li ha de pagar de forma més esplèndida. En aquests casos el kamón queda relegat a la seva expressió més humil: el moment en què els conxavats en mengen una tapeta per acompanyar la canya de cervesa amb què segellen discretament el seu pacte o celebren que la cosa ha anat bé.
Amb aquesta llarga tradició per darrere, potser qualcú s'ha sorprès que el senyor Rajoy regalàs precisament un pernil al president dels Estats Units en la seva visita de metge a Madrid. I la veritat és que no s'entén que un homo que tot el dia parla d'Espanya i dels espanyols de la manera més impúdica, no conegui els protocols que s'han de seguir a l'hora de fer un present com aquest.
Perquè el favor que ha rebut del senyor Obama és d'aquells més grossos. Que el visiti al seu despatx precisament ara que els partits espanyols debaten si l'han de tornar a fer president. Que s'assegui devora ell sense fer ois de totes les coses que se saben del partit i del govern del senyor Rajoy. Costa creure que un demòcrata com presumeix ser el senyor Obama, pugui acceptar aquest paperot coneixent les converses del ministre espanyol d'Interior amb el seu confident a Catalunya. I ja podem entendre que no ha escoltat les quatre hores de cinta, però segur que els serveis diplomàtics n'hi han fet un bon resum.
Per açò regalar simplement un pernil, és molt mesquí per part del senyor Rajoy. A més, tampoc ha tingut el detall d'enviar-lo directament a la Casa Blanca, que és el domicili del president americà de tots conegut. No. Li va donar com vulgarment es diu, en mà, per obligar-lo a sortir de la Moncloa amb la cuixa de porc davall el braç, a la vista de tothom.
I per més desgràcies, i en una bona prova de com va la diplomàcia espanyola, ni va tenir en compte que als Estats Units està prohibida la importació d'aquesta casta de productes. O bé es pensava que el senyor Obama actuaria com un delinqüent dels que aquí en coneixem tants, i s'enduria el kamón d'amagat amb el seu avió particular. O bé ja sabia que era un regal inútil que s'acabarien menjant els funcionaris de l'ambaixada nord-americana a Madrid, si no és que son vegetarians.
O potser se li enfotia el que pogués pensar el senyor Obama i l'únic objectiu del regal era fer-se el simpàtic amb clau interior. Agradar a tots aquests espanyols que, a falta de objectius més elevats, continuen confonent Espanya amb els toros, el pernil i la selecció de futbol.
