No conec ningú a qui li agradi esperar. És una condemna que uns suporten millor i altres pitjor. La més dura espera és la indefinida. No és igual esperar que arribin les cinc o el torn a una cua de la qual tenim constància física, que esperar sense saber quan acabarà aquella pèrdua de temps. Si queda poc o molt.
Les sales d'espera són espais d'esbufecs i mirades impulsives al telèfon mòbil, més efectiu com a analgèsic d'aquest turment que les revistes que un dia van ser d'actualitat. Els aeroports són grans sales d'espera, amb aquell temps d'antelació preceptiu creixent per les low cost i la por inoculada per l'odi. Ho tenen tot per ser l'infern dels que odien esperar. I més si hi ha vagues d'hipocondríacs grupals, inclemències inclements o companyies en males mans.
Però la incertesa per l'espera es radicalitza, ens martiritza, quan arribam a tenir dubtes de si ens durà a algun lloc, si realment servirà per a alguna cosa. Quan dubtam de si la reserva telemàtica al metge es va registrar bé. Si sortirà el vol de Vueling. Si després de presentar tantíssims papers ens ho aprovaran. Si el lampista recorda que havia de venir avui matí. Si el seu cor serà meu. Si quan em toqui encara hi haurà entrades. Si es formarà algun dia un nou Govern. Si contestarà (té el doble tic blau!) Si et mouràs de l'atur. Si faran alguna cosa al Verge del Toro. Si hi haurà espai al pàrquing de la platja. Si vindràs. Si m'adjudicaran un pis. Si em recordaràs. Si la sentència farà justícia. Si se'ls acabarà la bilis en teclejar. Si ens tornaran els sacrificis. Si mossegarà l'ham. Si els nous seran millors. Si la sostenibilitat deixarà de ser només un eslògan. Si la collita serà bona. En definitiva, si haurà valgut la pena. Aquesta és l'esperança de totes les esperes.
