TW

Un observador imparcial que hagués assistit a la darrera campanya electoral espanyola, hauria quedat atordit pels fets d'aquests darrers dies. No l'haurien impressionat ni els mítings ni les punyalades dialèctiques entre els contrincants. Ni el debat televisiu ni les fórmules pintoresques que s'empescava cada partit per fer veure que la tenia més grossa.

Res de tot açò no és excepcional en un país democràtic quan hi ha eleccions. Forma part de l'espectacle, quan ja està demostrat que les reflexions serioses i els arguments contrastats més tost no atreuen a la majoria de votants. El personal demana bulla.

Tampoc no hauria estat una gran sorpresa per al nostro observador que es poguessin arribar a filtrar quatre hores de conversa confidencial entre un ministre i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya. Encara que ben segur que l'hauria impactat que el ministre fos precisament el de l'Interior, màxim responsable de la seguretat de l'Estat, i que les converses s'enregistrassin dins el seu propi despatx.

Ja li costaria més, en canvi, entendre que en una situació com aquesta no es disparassin totes les alarmes de la intel·ligència estatal i es declaràs l'estat d'alerta. Si és possible una filtració com aquesta, vol dir que els mecanismes de seguretat estatals són una broma, i que no mos podem refiar que cap secret d'interès estratègic estigui ben guardat.

Res de tot açò no ha succeit, naturalment, fins al punt que fa pensar que és la cosa més normal de món que es ventilin en públic les converses secretes del despatx del ministre de l'Interior. O potser és que el propi afectat tenia tan clar d'on venia la filtració que ni va pensar a fer la comèdia de fer-la investigar. En realitat va esperar fins a tres dies, i tres nits, a enviar la policia al diari que havia escampat la informació...

Tota manera, fins aquí el nostro observador tampoc no s'hauria alarmat gaire perquè, tanmateix, hi ha molta gent que ja dóna per entès que Espanya és un país de pandereta on pot succeir bonibé tot, i és ver que cada dia es produeix un o altre fet que reforça aquesta opinió.

Noticias relacionadas

Però en canvi, l'homo sí que s'hauria escandalitzat amb el contingut de les converses, que no són una altra cosa que una mostra de la merda pudent que s'amaga en aquell ministeri. Des de la difamació i l'aprofitament de falses proves --amb qualque diari conxorxat--, fins a indicis de manipulació de la justícia. I tot amb l'objectiu indigne de desprestigiar els adversaris polítics i protegir els espanyols de la veritat.

Motius sobrats perquè, en un estat democràtic, el ministre presentàs immediatament la dimissió o que el seu superior el cessàs el mateix dia, al manco per no quedar enterrat en el mateix pou moure. Però és evident que res d'açò no va succeir. Al contrari, el ministre va tenir el cinisme de voler-se fer passar per la víctima de les seves pròpies infàmies i el president va continuar siulant, com sol fer sempre que l'esquitxen.

Clar que el ministre Fernández Díaz no és un personatge qualsevol. A Madrid asseguren que és la persona més ben relacionada i de més confiança del senyor Rajoy. I a la vegada és el ministre que ha condecorat la Mare de Déu; que ha disposat d'avions oficials per als viatges de la seva cussa; que ha nomenat comissari honorari el director del diari «La Razón»; que ha impulsat l'anomenada Llei Mordassa contra les protestes ciutadanes; i que sol anar a resar al Valle de los Caídos (que encara existeix).

I encara més. Pel seu càrrec, ha estat el responsable màxim de la celebració de la jornada electoral, i del recompte de vots i la publicació dels resultats. I en definitiva la prova més evident que Espanya no és un país de bromes, sinó de tragèdies.

El nostro observador ja hauria quedat atordit i amb ganes de fugir. Però després de les eleccions, hauria descobert un fet encara més inquietant. Que allà on més ha remuntat el PP és on té més càrrecs investigats per corrupció. A València, amb 202 investigats, creix dos escons; i igual a Madrid, amb 72 investigats, i a Galícia, amb 17. A Balears, amb 40 investigats, no augmenta el nombre d'escons, però incrementa els vots. Un èxit.

Si després d'aquesta segona revàlida electoral hi ha qualque partit que decideix pactar amb el PP perquè pugui formar govern, ja sap què tria. Com ho deven saber també totes les persones que, exercint el dret electoral, han fet tot el possible, encara que potser no prou, perquè continuàs governant.