Qüestió de model

Cada època històrica ha tingut el seu discurs. Actualment, és difícil que cap opció política prosperi sinó apel·la a la democràcia, al benestar, a la ciutadania, al donar feina, a millorar serveis... La reiteració de les mateixes paraules en boca de tots els representants converteix el discurs en anodí, en insuls, previsible i -en conseqüència- prescindible.

Per això s'agraeix mirar altres moments d'intervenció, en diferents contextos i amb facetes variades, que ajudin, dins d'aquesta aparent coincidència quasi total, a poder esbrinar com prioritza cadascú els seus valors. La diferència hi és, però de vegades els patrons establerts de comunicació i conveniència, fan que resulti difícil de detectar.

També hi ha una teoria que diu que la necessitat de veure's a un mateix en situacions importants és inversament proporcional a saber íntimament que s'estan fent coses importants. Perquè una cosa són els protocols inevitables i l'altra és tenir fal·lera de ser-hi sempre i en primera fila.

El qui va amb el descapotable a tota música, perquè tothom el vegi, pot generar enveja de cotxe o plany de persona. Tot depèn de com a què d'endins es vulgui rascar. La inseguretat pròpia de la infantesa i l'adolescència, no sempre se'n va quan s'arriba a l'edat adulta. 

De vegades és bo mirar què hi ha rere la cortina, o sota del folro, o més enllà del focus que enlluerna. La realitat pot ser molt diferent de la primera aparença. El descapotable en qüestió pot amagar un conductor que es sent molt sol. Potser va créixer a l'ombra d'un germà massa brillant. Potser el pare va saber guanyar molt de diners però no el va acompanyar gaire. Potser ha confós els anuncis de colònia amb la realitat i, és clar, això frustra.

Noticias relacionadas

Hivern mental

Más noticias relacionadas

Eivissa apareix sovint com un descapotable, de vegades com a una gran limusina, que enlluerna al seu pas. L'economia marxa, hi ha feina, els carrers tenen molt d'ambient i l'illa és coneguda arreu del món. És la cara de la moneda que mira cap a fora, la que es mostra a l'exterior, la meitat que molta gent confon amb el tot.

A l'altra banda hi ha uns habitatges que han disparat els seus preus i que la gent ja no pot pagar. La solució passa per compartir la casa amb molts altres, a partir de rellogar tots els racons. Ja es lloguen els balcons per centenars d'euros. D'altres, cada vegada més nombrosos, aposten per agenciar-se una furgoneta de segona mà i dormir-hi als aparcaments públics. Amb la quota d'un gimnàs, es pot tenir dret a dutxa. Hi ha diaris que ho publiquen.

El blanqueig de diners, la prostitució a gran escala, la fauna que hi va associada i d'altres valors que alguns han fet ascendir a la seva particular escala, comparteixen problemàtica amb dessaladores que no donen a l'abast perquè els aqüífers estan esgotats. Eivissa és una terra conquerida pel negoci de la festa, amb un escenari de futur molt complicat. 

Una cosa són els llocs de feina que es creen i l'altra les condicions laborals. Perquè en aquesta mena de segrest de la democràcia que ens toca viure a gran part del món, ja no és una contradicció treballar tot el dia i viure a precari. A base de quedar-nos a la superfície de les coses, ens han soscavat els ciments d'allò que s'havia construït durant vàries generacions. 

Menorca té encara opcions de trobar altres camins. Hi ha qui diu que la nostra illa ja ha decidit el seu model, potser a partir de saber quin model no vol. És això que alguns anomenen l'exterior constitutiu. Et defineixes a partir de saber que vols ser diferent. Menorca ha jugat amb l'avantatge d'incorporar-se més tard, i més lentament, a la transformació turística, i hem pogut observar a territoris propers coses que no agraden.

Aquí no es veuen gaires descapotables enlluernadors. Però la capacitat de la gent enamorada de Menorca de crear moments memorables amb una sola guiterra vora el mar,  reconforta l'essència i el sentit d'aquells valors que, en realitat, podrien millorar el món de manera significativa.  

Qüestió de model. I d'autoestima.