T'ho diven tantes vegades, que al final piques. Per més que ja sabies que no tindria cap interès, arriba el moment en què penses allò de «potser m'equivoc», i acabes seguint la marabunta i connectant la tele per veure allò que segons sembla t'haurà d'obrir els ulls a una nova visió del món.
I mira que ja sabies que els presentadors de les televisions espanyoles són una mica friquis i que els seus muntatges solen estar més tost passats de moda. I per paga en el programa no n'hi havia un, sinó tres, de presentadors, que han aconseguit que la cosa encara fos més encarcarada.
I l'horari. El gran debat que ha de consagrar –diven- el nou president d'Espanya, a les 10 de la nit. Perquè tothom se'n recordi que aquí és qüestió d'anar a dormir tard i començar el dia emprenyat. O anar a dormir prest i deixar-los que rallin per ells, que ara pens que hauria estat la millor solució.
I els candidats. Els quatre magnífics que van ser incapaços de consensuar un president, allà una altra vegada, dient les mateixes coses que ja sabíem i silenciant les mateixes coses de sempre. Els escoltava i pensava, «qualcun d'aquests homos seria capaç d'entendre que, avui, per viure en una Illa és una exigència tenir bones comunicacions?». I la resposta era que no.
Ells volen molt més alt, tant que quan rallen ho resolen tot sense resoldre res. Són com aquell professor que era tan generalista que en sabia de tot però sense saber de res en concret. No es va arribar a descobrir mai ni quina assignatura impartia. Tot són paraules que sempre tenen resposta amb unes altes paraules, de tal manera que tot ho solucionen sense solucionar mai res.
Açò sí. Cada un interpretava perfectament el seu paper. El que li han assignat a l'obra de teatre que representen, ajudats pels seus assessors i pels que paguen la funció, que es ben guarden de ser mai presents damunt l'escenari: arruïnarien la imatge dels candidats.
I en el fons són bona gent, com tothom mentre no es demostri el contrari. I tampoc no són ases, saben perfectament què diven i per què no diven allò que haurien de dir. Perquè el primer objectiu no és aclarir res, sinó que els que combreguen amb ells quedin satisfets i que els que no combreguen amb cap d'ells, se'ls mirin amb més bons ulls.
La síntesi, per a aquell lector que es va estimar més anar a dormir, és aquesta.
El senyor Rajoy, encarcarat però dedicant a l'audiència mirades de misericòrdia amb ulls de be escorxat. Embolicat amb paper film del que s'empra a la cuina per no quedar ben moll amb tots els recordatoris de la corrupció, la política antisocial i les lleis retrògrades que han presidit el seu govern. Perquè l'homo ja ha superat aquesta fase i deu pensar que, si així i tot n'hi ha que el voten, no cal que canviï.
El senyor Sànchez, simulant un paper de futur president que no s'acaba de creure. Les enquestes fan mal. Prou crític amb Rajoy, però amb massa fuetades al senyor Iglesias, amb qui potser un dia s'haurà d'entendre. I completament desmemoriat de l'idil·li que ha mantingut amb el senyor Rivera durant aquesta primavera. Ja sabíem que no havia estat un amor a primera vista, però no esperàvem que duràs tan poc.
El senyor Iglesias, còmode davant les càmeres. I és que són el seu element, «allà on va començar tot», podríem dir. Hàbil a l'hora de replicar a cada fuetada del senyor Sánchez. I amb llengua de serp, perquè sempre li responia amb ofertes de col·laboració que en realitat eren picades de verí. I més moderat que mai perquè ara ja forma part de la «casta» que criticava.
I el senyor Rivera, que no quedava clar si participava en el debat o era que passava per casualitat per allà. Clar que també s'ha de dir que els altres candidats feien com si ell no hi fos. Són les conseqüències d'haver-se mogut de la foto en els debats d'investidura, més interessat amb què es rallàs d'ell que en aclarir la seva posició.
Una cosa sí que s'ha de dir del senyor Rivera, i és que era l'únic del plató -inclosos els presentadors- que rallava el castellà amb prou correcció. Potser és perquè era l'únic que ha fet tota l'escolaritat amb immersió lingüística en català, encara que ell es presenti com el seu gran enemic.
Queda clar que acab l'article sense rallar de política, però és que en aquest debat no crec que fos la cosa més important. De tota manera, per a aquells que no creuen en els tòpics però els segueixen cegament, puc donar una pista molt bona per ajudar-los a decidir el vot. El senyor Rajoy vestia americana i corbata blava. El senyor Sánchez, americana i corbata vermella. El senyor Rivera, americana sense corbata. I el senyor Iglesias, camisa arremangada.
I és que, ja se sap, els humans començam a fer comèdia en el mateix moment que mos vestim.
