Abans que res us he de reconèixer que sempre he seguit les eleccions presidencials als EE.UU. amb molt d'interès. Quan era jovenet, jo mantenia que tots hauríem de poder exercir el dret al vot en aquests comicis, ja que, en aquella època, la pràctica totalitat dels habitants de l'anomenat món occidental depeníem de les decisions que es prenien des de Washington. Avui en dia, i crec que afortunadament, la cosa ha canviat. La pertinença a la Unió Europea fa que tinguem molt més com a referent els mandats que emanen de Brussel·les que no pas de la capital nord-americana. La senyora Merkel, sense anar més enfora, té molt més poder damunt de nosaltres que el que pugui albirar qualsevol president dels Estats Units.
De tota manera, aquestes presidencials continuen tenint, el meu cas, un atractiu especial. I, si ens centrem en l'actual convocatòria, us he de confessar que ens aporta una sèrie d'incògnites que fan augmentar el seu interès. La primera d'elles la podem trobar en la persona i el tarannà del candidat republicà, el multimilionari Donald Trump. Les maneres, les actituds i els discursos de Trump, tots ells d'un marcat contingut xenòfob, han provocat que els seus propis correligionaris del Partit Republicà triguessin a acceptar-lo com el seu representant en la recta final d'aquests comicis. Ara bé, aquesta oratòria carregada de fòbia contra els immigrants, que ha arribat a proposar la construcció d'una tanca al llarg de la frontera amb Mèxic, ha calat entre els americans del nord i fa que el resultat final de les eleccions sigui, hores d'ara, una autèntica incògnita. Es tracta, segurament, d'un sentiment semblant al que hem pogut copsar darrerament a Àustria i que, de ben segur, tornarem a detectar a la mateixa França, amb motiu de les presidencials de l'abril de l'any vinent.
La possibilitat de que Donald Trump pugui arribar a seure al despatx oval de la Casa Blanca, fa, d'entrada –no podem negar-ho- una certa por. Recordeu quan va ser elegit Ronald Reagan? Doncs, quelcom semblant. Però hi ha força veus qui asseguren que, ben igual que el que va ocórrer amb el veterà actor convertit en president, quan qualcú arriba a la màxima magistratura d'un país, no pot donar compliment a tot allò que s'ha proposat i es veu obligat a rebaixar, forçosament, les seves pretensions. La política del dia a dia i tots els condicionants en els que aquesta es veu immersa fan que, del dit al fet, hi vagi gairebé sempre un bon tros.
I què podem dir de Hillary Clinton? L'antiga primera dama i anterior secretària d'Estat disposa, dins el partit demòcrata, d'una acceptació major que la de Trump en el bàndol republicà. Però, la seva figura, el seu discurs, la seva trajectòria, no mancada de certs escàndols político-financers, arribarà tan directament als electors nord-americans? La candidata demòcrata no ha aconseguit, encara, aglutinar el suport de l'important sector llatí, a l'inrevés del que va succeir arran de la primera nominació de Barack Obama. I els joves –tradicionals votants demòcrates- s'han arrenglerat, en aquesta ocasió, amb Bernie Sanders, el principal rival de Clinton, que no li ha posat les coses gens fàcils en totes les primàries celebrades al llarg dels estats de la Unió.
El proper novembre, tots plegats sortirem de dubtes i veurem qui accedeix, finalment, a la Casa Blanca. Jo, com sempre, tinc el meu candidat, candidata en aquest cas. Perquè prefereixo una demòcrata centrista abans que un republicà d'extrema dreta, absolutament imprevisible. I no voldria que em passés com el que us explicava fa 15 dies que em va succeir amb la final de la Champions jugada recentment a Milà. Que el meu favorit, el campió que jo tant desitjava, resultà ser, una vegada més, el gran derrotat.
