Quotidianament, les persones tenim tendència a pensar que el que ens succeeix, tant de bo com de dolent, ens ve de fora. No veiem les embarassades fins el moment de convertir-nos en pares o mares, no havíem reparat en aquell model de vehicle fins que ens el comprem... percebem el món con si fóssim agents passius. Les barreres a les quals fan front les persones amb discapacitat, per exemple, són seves. Ja s'aclariran, com si no en tinguessin prou amb les dificultats pròpies, encaren també l'estigma que els envolta.
L'altre dia vam compartir l'assistència aeroportuària amb una dotzena d'usuaris. Per a les persones amb mobilitat reduïda, la preparació d'un viatge sempre comporta una feina de documentació afegida: certificats mèdics, obtenir informació sobre instal·lacions i espais adaptats... Viatjar sense barreres és un dret relativament jove, tan sols fa vuit anys que els aeroports europeus estan obligats a fer possible el seu desplaçament. A Barcelona, El Prat, hi ha grup de treballadors carregats d'amor i d'humor, disposats a fer desaparèixer la por a viatjar. «Tinc un Romeu» o «una Julieta» anaven pronunciant.
Certament, com en la creació de Shakespeare, en la nostra situació –quasi a diari- hi ha la tragèdia i també hi ha l'amor. Una obra en la que la resta de la societat té molt a dir, l'obligació d'oferir el suport necessari. L'entorn, massa vegades, continua essent font d'exclusió i negació de la diversitat funcional.
