Tot flueix, deia Heràclit fa 2.500 anys. Res està quiet a la natura, al món que ens envolta. I tenia molta raó. Gairebé tots els cicles es tanquen de manera natural. Excepte en els humans, que hem inventat el format obert i anem deixant testimonis de la nostra manera de funcionar, en forma de residus, de contaminació o d'edificis abandonats.
En plena època de les flors, és fàcil veure alguns cicles. Fixar-se amb les flors que es troben a l'aire lliure permet descobrir-hi molta vida afegida. Petits escarabatets estilitzats les visiten buscant els sucs saborosos d'aquesta part de les plantes. D'altres de més gruixuts i peluts s'hi atraquen perquè mengen pètals. Clarament, hi ha escarabats molt sibarites, que viuen entre olors i colors privilegiats. Les plantes s'ofereixen encantades, a canvi d'omplir els visitants de pol·len, que així intercanviaran amb altres flors on es posaran més tard.
Si apareix un busqueret, un rossinyol, o qualsevol altre ocell insectívor, en un moment netejarà la zona d'escarabats, que li serviran d'aliment. El xòric, vigilant de dalt l'ullastre o de la torre elèctrica, seguirà els moviments de l'ocell petit i mirarà d'enxampar-lo amb les seves urpes com a ganivets. El dia que el xòric es mori (potser perquè s'electrocuta a la torre elèctrica), escarabats d'altre tipus -entusiastes d'olors més discutibles- degradaran el seu cos. I les deposicions dels insectes podran alimentar noves plantes que faran flors.
Així va la cosa i així ha anat durant els milions d'anys que fa que hi ha vida al planeta. Sempre amb qualque excepció puntual, com la fossilització, que es dóna quan una matèria orgànica queda confinada en uns sediments que frenen la degradació habitual i poden arribar a mineralitzar les restes. Quan les trobem, ens poden donar molta informació. Venen a ser com els nostres arxius i biblioteques, que conservem perquè ens informin.
Fòssils apart, el procés descrit equivaldria al reciclatge integral, això que les societats humanes actuals busquem aconseguir i que va funcionar fins quasi bé els nostres avis, perquè solien usar sempre materials orgànics (llenya, espart, vímet, canya, pita, etc). Elements que, si s'abandonaven com a residus, es tornaven incorporar al sòl al cap d'un temps. Els materials no biodegradables han trencat en gran manera aquest cicle virtuós i poc traumàtic.
També existeix la reutilització. Un bon exemple el veim a les voreres de la mar. Si observem una estona les pedres i roques semisubmergides d'una cala, hi veurem diferents tipus de caragol. Alguns, fent gala del seu nom, es mouen molt poc a poc. Però d'altres van més àgils i es poden desplaçar amb molta rapidesa. Perquè entre la closca i el terreny no hi ha el peu llenegadís i bla d'un caragol, sinó les patetes d'un cranc.
El cranc ermità té una gran part del cós descalcificat, de manera que busca construccions ja fetes, però lleugeres, per a convertir-les en refugi mòbil. Aquí els anomenem pades i són una segona vida per un element tan elaborat com una closca en espiral, de vegades de colors preciosos. Talment com noltros podem tornar donar sentit a un moble antic recuperat, a un electrodomèstic reparat de segona mà o als bòtils que antigament es retornaven a la botiga d'on s'havien comprat.
El deliri de fer coses d'emprar i tirar no s'ha reduït només als utensilis diaris, als fums contaminants o als abocaments tòxics. També hem tingut èpoques on s'abandonaven els edificis vells d'ús públic i se'n construïen de nous. En tost de restaurar i buscar nous sentits a espais emblemàtics, hem optat per anar fent noves construccions, generalment situades a la perifèria o l'extraradi, on ubicar els serveis que desitjàvem.
Aquesta dinàmica ens ha portat una doble negativitat, perquè ens hem quedat les ruïnes dins el casc urbà i hem enviat la vida -i l'economia- que es genera en torn d'aquests edificis, a les afores, on a més tothom haurà d'usar vehicle per arribar-hi.
La llista d'edificis i conjunts arquitectònics en desús és enorme. La majoria, generats en les dècades de paradoxal abundància econòmica. Potser la recessió actual, o simplement la reflexió ciutadana -o tal vegada el compromís moral amb una major sostenibilitat- ajudaran a trobar noves maneres de reutilització.
Cal fer aquest exercici col·lectiu per a buscar retorns que siguin útils. Per a ressuscitar les zones de ciutat que han quedat sense vida ciutadana. Perquè s'aprofitin els recursos existents, que ara mantenen personalitat de residu. Perquè el cicle es torni a tancar i tot torni a fluir.
