Les demolicions solen tenir mala fama malgrat el seu efecte renovador i a vegades higiènic. Es demoleix quan un edifici s'ha convertit en una molèstia i no és possible reciclar-lo (jo esbocaria el 'Verge del Toro', tot). Es demoleix quan una cosa s'ha fet malament, amb trampes. Es demoleix si una catàstrofe ha generat esquerdes incurables.
No només passa amb el ciment. Quan una persona reorienta la seva vida, fa foc nou, és perquè creu que la seva existència és una runa, està basada en falsedats o ha patit un fet traumàtic. No hi veu sortida, ho demoleix tot i torna partir.
Tenim a l'accés a La Argentina una construcció nova, sense terratrèmols que l'hagin sacsejada i amb llicència. Per això, la presidenta és tan prudent i demana tants informes que donin suport tècnic a la decisió de fer-la desaparèixer, malgrat que es deriva d'un compromís polític, electoral, publicitat i compartit amb socis i votants. L'enderrocament per voluntat política té un complicat encaix dins aquesta lògica de les demolicions.
Els informes tècnics solen donar la raó a qui els demana, per la qual cosa la construcció sembla tenir poca esperança de vida. De nou, els que no som enginyers de camins amb postgrau haurem de fer un acte de fe per adoptar una posició sobre la decisió. Una FP o una llicenciatura de lletres són insuficients per discernir si el drenatge mal parit és un argument amb prou pes per esbocar el caixó de formigó amb preu de xalet que més d'un turista confondrà amb una escultura abstracta d'avantguarda, o per esbrinar com drenaria la rotonda amb el PP al govern.
Cada un assumirà els criteris tècnics que s'adaptin més a la seva creença prèvia. Quin remei. No serà, si és, una demolició de la raó, sinó del cor, de la fe. De bàndols, ideologies i banderes. Com tantes altres coses. Com la decisió de construir-la.
