La veritat és que Barcelona deu ser una de les ciutats que ha estat bombardejada més vegades en aquests darrers segles. I per paga mai no ho ha fet cap exèrcit estranger invasor, sinó la patriòtica artilleria espanyola. Si no he de marejar ningú, diré els anys: 1651, 1705, 1714, 1842, 1843, 1909, 1934, i entre 1936 i 1939.
El de 1934 va ser molt selectiu, perquè només es va disparar contra l'edifici de la Generalitat, aprofitant que el president Lluís Companys acabava de proclamar la República Catalana. Però en els altres bombardejos, l'exèrcit no va perdre el temps en cercar la bístia grossa i les bombes es van repartir sense fer discriminacions.
El senyor Peces-Barba no partia del no-res. Segurament la seva irònica estupidesa li venia del record de la frase que s'atribueix al general Espartero, regent d'Isabel II, quan va dir que «Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya». I com que les paraules han d'anar acompanyades de fets, també podem recordar que la capital catalana, a part de ser la seu del Mobile World Congress, ha estat potser l'única ciutat del món en què l'Estat ha construït dues grans fortaleses, no per defensar-la sinó per atacar-la cada vegada que no ha estat prou dòcil.
Afortunadament, sembla que som en un altre temps i que tot açò no són altra cosa que històries del passat. Però tenen una connexió amb el present impossible d'amagar. Si encara no hi ha govern a Espanya, la causa és Barcelona. I com que les solucions del passat avui semblen impossibles d'aplicar (per a sort de tothom), segurament no hi haurà més remei que repetir les eleccions.
I és que si féssim un repàs de cada bombardeig que ha patit la ciutat, descobriríem que la causa, més o manco, sempre han estat la mateixa: la rebel·lió contra l'Estat o contra decisions del govern espanyol que afectaven Catalunya. I ara la rebel·lió torna a existir, amb el nom de procés independentista. Amb partidaris i detractors, com es pot entendre, però amb la força d'haver guanyat unes eleccions democràtiques i tenir majoria al parlament català.
És difícil rebatre aquesta realitat en temps de pau i democràcia, i encara més vivint a redossa de la Unió Europea. El drama dels partits d'àmbit estatal és que no tenen un projecte d'Espanya que sigui prou atractiu per a la realitat de Catalunya. Alguns perquè continuen negant la seva existència, a pesar de tants de bombardejos. I d'altres perquè tenen por de les conseqüències de presentar un projecte integrador de ver: els obligaria a dir les coses pel seu nom real.
I el resultat és que la qüestió catalana haurà fet impossible un pacte per poder governar Espanya. Amb el PP desqualificat perquè acumula prou corrupció per espantar un mort, corresponia als altres partits prendre la iniciativa, però l'espectre del referèndum català els ha bloquejat. Ciutadans perquè el veu incompatible amb els interessos dels bancs, el PSOE perquè no s'atreveix ni a dir-ne el nom i Podem perquè sap que, si hi renuncia, una bona part dels seus votants el tractaran d'estafador.
2 Repetir les eleccions no és una bona solució, perquè mentre passen els dies es van podrint problemes que necessitarien mesures urgents. Però sobretot perquè el resultat d'aquesta nova convocatòria és incert. Pot succeir que s'estengui la indiferència i que la participació davalli molt, de tal manera que mos podríem trobar amb un govern poc representatiu de la majoria dels ciutadans.
O que es repetesqui un resultat semblant al que ara tenim, i si fos així, el dia de la marmota tornaria a començar. Perquè potser els dirigents encara no hauran entès que, com que no vivim en temps de bombardejos, les solucions només arriben a partir de la voluntat de diàleg, la transigència i el respecte per l'expressió democràtica.
El drama dels partits d'àmbit estatal és que no tenen un projecte d'Espanya que sigui prou atractiu per a la realitat de Catalunya
El día que nos la extirpen, la humanidad habrá firmado su defunción
