Dins de la subjectivitat que sempre suposa valorar una obra creativa, hi ha un criteri objectiu que permet determinar-ne la qualitat: la seva vigència al llarg del temps. Avui es vendran molts llibres d'autors que no són escriptors, sinó personatges coneguts que han enquadernat un text oportunista. Ni una crítica. És lícit, té demanda, i genera negoci. Però la major part d'aquestes obres s'oblidaran demà passat.
Umberto Eco, per contra, serà etern malgrat el seu recent òbit.«El nom de la rosa» és una obra que gaudiran els nostres néts al seu e-book. En té més, l'italià, com l'assaig «Apocalíptics i integrats», en què s'exposen les reaccions davant la cultura de masses, que emana de mitjans com la televisió (està escrit l'any 1964). Per uns banalitza, per altres fomenta la divulgació i l'ampli accés a la informació.
El debat encara és viu malgrat que ha canviat el context i que el 1964 ningú no es podia ni imaginar les xarxes socials. Apocalipsi o integració? Els continguts de les xarxes són en un 99 per cent molt prescindibles, d'una vigència digna tan efímera com la de les baguettes de mig euro. Per altra banda, tenen un potencial divulgador i una capacitat de mobilització, de crítica, infinits.
Però sobretot les xarxes socials entretenen, com els realitys o els llibres de futbolistes. S'entretén qui escriu, qui llegeix i qui comenta, i qui comenta els comentaris. També provoquen entretinguts debats estèrils, nascuts d'excessos d'autors imprudents sense cap gràcia, ni blanca ni negre, i de lectors predisposats a exhibir indignació virtual.
La integració de les xarxes socials a la societat ha estat bona cosa. L'apocalipsi ve quan es dóna al seu contingut una categoria, una transcendència, que no mereix. Qui vulgui ser etern per la seva prosa avui en dia encara ha d'optar per escriure un bon llibre. Gloriós Sant Jordi!
