Els desgraciats que hem de fer feina tota la vida, si és que en tenim, i que mai hem pogut pensar en amagar doblers a l'estranger ni crear societats offshore, ni tenir targetes negres, ni cobrar sobres d'amagat, assistim perplexos als espectacles que darrerament mos ofereixen les notícies de la tele.
Però desconfiats com mos han fet ser, tampoc mos arribam a creure que hi hagi res de net en les informacions que presenten. Perquè ja hem après que les televisions públiques reben pressions per dir o no dir segons què, i que les privades tenen amos poderosos o que depenen dels interessos dels que paguen la factura de la publicitat.
I així arribam a la conclusió que no hi ha un pam de net i que qualsevol cosa que mos vulguin fer saber els telediarios l'hem d'agafar amb pinces i mirar-la del dret i del revés abans de empassar-nos-la. I hem d'anar recordant que les fotos i els vídeos són encara més fàcils de manipular que les paraules.
I així i tot, encara mos surt aquell instint que sempre està disposat a creure's aquell que fa cara de ser més dèbil o que fa més crits a favor nostro. I està clar que per aquest camí també mos poden enredar, perquè d'aprofitats n'hi ha per totes bandes i de vegades qui ho és més, és aquell que manco ho sembla.
En el passat, quan la cosa arribava a anar prou malament, hi havia una revolta. Els més desgraciats es rebel·laven i sortien al carrer a cremar-ho tot. La majoria de vegades la seva energia no era suficient per vèncer els que remenaven la pastera. Però qualque vegada els va sortir bé, i van canviar el món.
Avui hi ha prou motiu perquè molta gent, i sobretot els joves, es rebel·li contra la situació que vivim. L'evidència de la gran mentida en què esteim instal·lats no ajuda a ser una persona social, no ajuda a respectar els valors tradicionals, no ajuda a creure en res de tot allò que semblava raonable.
Els mestres diven que els valors només es poden ensenyar amb l'exemple. I és evident que l'exemple que donen tantes persones que, pel lloc que ocupen, haurien de ser un model per a la societat, només inspiren oi i ganes de rompre-ho tot.
Es crea tal confusió que ni les bones obres llueixen, incapaces com són de guanyar la partida i fer recuperar l'ordre. Queden ofegades per les malifetes dels més poderosos, que amb la seva avarícia no pesen deixar ni el ossos per als pobres.
Per açò pens que arriba un gran temporal. Que serà potser més tard que d'hora, però que en qualsevol moment pot aparèixer i agafar-nos per sorpresa. Perquè no és possible mantenir per més temps una societat en què, mentre creix la misèria, els rics ho siguin cada vegada més.
Perquè no té sentit que qualsevol petit empresari, autònom o assalariat, acabi pagant més impostos per la seva feina que les grans corporacions internacionals o amorrades al poder. I que les inspeccions fiscals només es dediquin a prémer la cartera dels que la tenim buida o mig buida.
I que mentre en aquest país s'ha arribat a passar gana, els que tenien doblers els hagin pogut fer créixer gràcies als múltiples i diversos paradisos fiscals que tenen al seu servei. Perquè amb els paradisos fiscals succeeix el mateix que amb les armes: si n'hi ha, és perquè els que governen el món volen que n'hi hagi.
Amb els papers de Panamà a punyat, n'hi ha per enviar-ho bonibé tot a la merda. Començant pels mateixos papers, que han arribat d'origen ja triats i remenats perquè molts dels que hi sortirien no hi surtin, i per fer mal interessadament a alguns altres.
Però enmig han quedat damnificats aquells que no són prou importants per estar ni a la llista dels que es volia fer sortir ni a la dels que es volia amagar. Són el peixetó que hi havia a la xerxa i que ha servit per omplir el cove. I entre la morralla mos hem trobat, una altra vegada, amb la família reial i amb membres del govern del PP, o la seva família més directa –un ministre i un comissari europeu, concretament–.
I sobretot, amb què hi ha estranyes coincidències entre els dies en què tancaven les seves empreses fantasma i els d'ocupació de càrrecs públics, o pitjor encara, amb les dates en què el senyor Montoro va concedir aquella generosa amnistia fiscal als defraudadors.
Tot açò succeeix quan el Tribunal Constitucional acaba de vetar una llei catalana que obligava les companyies elèctriques, de gas i d'aigua, a mantenir el servei a les persones en la misèria que es demostrava que no el podien pagar .
Com ha dit amb un cinisme de dimissió immediata el ministre espanyol de Justícia, Panamà no és un paradís fiscal, sinó que «té una cultura tributaria diferent». Idò l'Espanya que comanda, també.
