No és que els resultats de les darreres eleccions espanyoles fossin impossibles de digerir. El problema no van ser els resultats sinó les conviccions que encara prevalen al país, com si quaranta anys més tard no s'hagués pogut lliurar de l'herència de la dictadura. Els pactes de govern són una pràctica habitual a la majoria de països democràtics, i de vegades entre partits que ni es miren a la cara. La prioritat és que es formi un govern prou estable per aprovar pressupostos, i abordar les urgències del dia a dia i la representació internacional, per mínim que sigui el programa conjunt.
Aquí, en canvi sembla que la prioritat és saber qui marcarà més paquet i qui podrà fer veure davant la clientela que manté més purs els seus principis, a l'estil dels personatges de la vella literatura castellana. Per cert, uns principis que ja fa estona que han perdut tota la seva credibilitat pública.
Però mentre els altres caps de llista van festejant, el senyor Rajoy haurà allargat el seu mandat fins a sis mesos sense ni passar pel tràngol de defensar la seva investidura. Com si jugant en una rifa li hagués tocat la pedrea. Segurament a l'espera que hi torni a haver eleccions i amb la confiança que podria obtenir un resultat millor; i que potser podria governar, per poc que sumés amb l'amic esgarriat, Ciutadans. Podria ser, però la veritat és que des de les eleccions, la imatge del president i del seu partit s'han anat deteriorant fins a tocar fons.
El PP ja sembla un pedaç d'aquells que hi sol haver als tallers de cotxos, que l'agafis per on l'agafis quedes untat d'oli de per vida. Cada dia arriben als jutjats noves històries per no dormir de dirigents del partit, que com a cavallers d'Àtila per allà on passaven ho arrambaven tot. Costa de creure que la màxima autoritat d'aquesta formació no s'ofegués amb tanta olor de merda. I la cosa és que si té tan poc olfacte com ell mateix mos vol fer creure, deu ser un polític molt flac.
Mentrestant, les trampes que va fer el seu govern en els mesos anteriors a les eleccions, ja no es poden amagar per més temps. L'aprovació anticipada d'uns pressupostos irreals i fets a mida per a la seva campanya electoral, aprofitant la majoria absoluta de què gaudia. La reducció d'impostos, també en clau electoral, invocant una nova prosperitat que encara està per veure i de qui tothom dubta a Europa...
Ara el senyor Montoro, aficionat al chascarrillo de tradició hispànica, es fa el fatxenda culpant les autonomies del dèficit pressupostari que ell mateix va provocar amb aquella reducció d'impostos insensata. I mentint, mentre el govern va gras, quan s'atreveix a dir que no té escanyades les autonomies, que són precisament qui ha de pagar la sanitat, l'educació i els serveis socials, i donar la cara davant els ciutadans.
Com si encara no n'hi hagués prou perquè ni el senyor Rajoy ni la seva gent es tornassin a presentar mai més a unes eleccions, també clama al cel el paperot que està fent davant el món. L'homo que mos vol fer creure que Espanya és un país important, demostra la seva insignificança cada vegada que assisteix a una trobada internacional. O que no hi assisteix, com ha fet aquesta setmana amb la de Seguretat Nuclear i Terrorisme convocada amb urgència per Obama i on sí que hi eren els principals líders europeus.
Però potser pitjor que tot açò ha estat la reacció del president espanyol davant una situació que no demanava política sinó humanitat, d'aquelles que et fan saber de ver com és la gent. Vull dir l'accident que es va produir fa pocs dies devora Tarragona, en què va bolcar un autocar ple d'estudiants estrangers participants en els Erasmus. Ni els 13 morts que hi va haver van ser prou motiu perquè el senyor Rajoy s'interessàs pel tema davant el president de Catalunya, que per independentista que sigui, ha estat elegit tan democràticament com ell. I encara pitjor, que intentàs evitar, amb unes ordres que evidentment no es van complir, que el president català rebés al d'Itàlia, desplaçat personalment a Tarragona perquè la majoria dels morts i ferits eren italians.
Si en quedava qualque cosa, definitivament s'ha fos. Però potser ell pensa que, mentrestant, els altres han demostrat que eren incapaços d'aprofitar l'ocasió.
