Han aparegut encertades crítiques pel fet que la matança del Pakistan no hagi comptat amb minuts de silenci, banderes a Facebook, pàgines i més pàgines als diaris, i monuments il·luminats, com va tenir la menor, en quantitat de víctimes, matança de Brussel·les.
El fet té una explicació, que no vol dir una justificació. La proximitat és un factor clau a l'hora d'interpretar un fet. No reaccionam igual si li passa alguna cosa a un veí, encara que ens caigui fatal, que si li passa a un neozelandès. Sobre un accident d'avió a Rússia als mitjans tot d'una informen de si hi havia espanyols. És un criteri periodístic que atén una realitat social.
També hi ha la por i la racionalització del fet. Brusel·les, París, són espais que equiparam al nostre. Desenvolupats, predomini catòlic i blanc, occidentals, en pau des de fa dècades. Per tant, els atemptats propers vulneren la sensació de confort eurocentrista, tot i que hi ha més opcions de morir al volant que en un atemptat. Si les morts són a Àfrica o Àsia interpretam, a vegades erròniament, que succeeixen a zones en guerra, conflictives, diferents. Així ho podem explicar. I les desgràcies es paeixen millor si es poden argumentar: «És que fumava molt», solem dir, «no es cuidava».
En conclusió, plorar les diferents morts amb més o manco llàgrimes és un fet que no ens ha de fer sentir males persones a nivell individual, perquè té causes compartides, però sí culpables a nivell social precisament per les mateixes causes. La manca de proximitat explica un dol més moderat, però mai no pot justificar la indiferència o la passivitat. Plorar totes les morts com les més properes seria insuportable, inassumible per a qualsevol persona, però també és insuportable i inassumible l'anestèsia col·lectiva davant determinades desgràcies quan no hi veim el risc que ens esquitxi la sang.
