Deu ser perquè fa dos mil anys que existeix i ha tingut prou temps per fer tota casta de coses, però també per reflexionar sobre els seus errors. L'Església catòlica és sàvia i sol trobar aquell punt d'equilibri entre els discursos que li demanen cultures tan diferents d'arreu del món. I entre les exigències diplomàtiques que ha de mantenir davant règims polítics de tota casta.
No és que vulgui rallar ara de la seva història, ni dels valors humanitzadors que ha aportat al món, ni de les atrocitats que ha comès. En definitiva, més enllà de la fe i de les creences, hi ha una realitat, com exposa sense compliments aquella dita menorquina, «davall d'ets hàbits hi ha un homo». I els homes i les dones, si miram enrere, tenim moltes coses de què empegueir-nos, però també moltes altres que mos dignifiquen.
Segurament l'Església, en el moment actual, manté alguns principis que congenien poc amb l'evolució de la societat occidental, ja sigui en relació al paper de la dona i al celibat, o a les relacions homosexuals i els avenços de la biologia. La tria del Papa Francesc (els noms de papes i reis s'empren sempre amb la llengua en què es ralla) potser és l'evidència d'una voluntat d'apropar-se més a la societat d'aquesta part del món on vivim. Ja es veurà si de les paraules passa als fets.
Tot açò m'ha vingut al cap avui dematí escoltant una entrevista que feien per una tele catalana al nou arquebisbe de Barcelona, que és de nom Juan José Omella. A part de les virtuts que no pos en dubte que l'home deu tenir, reuneix un requisit imprescindible per no ferir la sensibilitat del país, i és que ralla la llengua del país.
Aquest fet que semblaria la mar de normal a qualsevol altra banda del món, en el cas espanyol –més que català-, té una lectura amb què potser no heu reparat mai. Monsenyor Omella no és català ni ha fet un curs accelerat per aprendre'l i satisfer així una mania dels indígenes. Simplement és aragonès, del territori aquell de l'Aragó on el govern del PP deia que es rallava «lapao»...
No farà falta que afegesqui que a Barcelona també hi ha un bisbe auxiliar prou conegut a Menorca, monsenyor Sebastià Taltavull, que d'acord amb els troglodites de la lingüística no deu rallar català, sinó menorquí i, si volem filar encara més prim, ciutadellenc. Per acabar de complicar la cosa, també a Lleida han nomenat un nou bisbe, un tal monsenyor Salvador Jiménez, natural de València i prou conegut a Menorca, i que és evident per a tothom que ralla valencià.
Em consta que tots tres viatgen per Catalunya, celebren els oficis propis del seu càrrec i es comuniquen amb els fidels amb absoluta normalitat sense necessitat de fer-se acompanyar d'un traductor. De tal manera que una de dues. O s'ha repetit –ara per triplicat- aquell famós miracle de sant Vicenç Ferrer, que era valencià i sense saber una altra llengua que la seva, al segle XIV viatjava per tot Europa convertint infidels a cop de sermó. O els lingüistes de broma que prediquen que menorquí, català, valencià, lapao, etc. són llengües diferents, pixen fora d'es test, com deien els nostros avantpassats.
A la vista que l'Església ja fa anys que és sensible a la realitat de cada territori, i que cada vegada que ha de nomenar un bisbe estudia molt bé les conseqüències de l'elecció, haurem d'arribar a la conclusió que té molt clara que existeix una unitat cultural que es diu Països Catalans (ep!) per la llengua que comparteixen els seus habitants. I d'aquesta manera demostra una saviesa que hauria de fer hontes a molts de polítics que es passen el dia rallant d'Espanya, però no de la real, sinó d'una altra d'inventada.
També és ver que podrien tenir una justificació. A diferència del 2.000 anys de l'Església, ells fa poca estona que hi són i, si miram enrere, quatre dies que s'han convertit a la democràcia. És lògic, idò, que encara no coneguin els seus mecanismes de funcionament. Però açò no és excusa perquè els haguem d'engronxar a ells. Ni el seu discurs arrogant sobre una veritat que és d'importació, ni el seu desconeixement total sobre la realitat d'aquest país.
Amén.
