Hi va haver un temps en què els bisbes de Menorca eren nomenats, quan acabaven la seva tasca pastoral a la diòcesi illenca, nous caps de l'Església de Solsona. Va ser el cas dels prelats Miquel Moncadas i Antoni Deig. Uns anys més tard, el tres darrers bisbes que hem tingut a l'Illa -Francesc Xavier Ciuraneta, Joan Piris i Salvador Giménez- han estat destinats, posteriorment, a la seu episcopal de Lleida. Aquest darrer continua en actiu a les terres de Ponent de les comarques catalanes des que, el 28 de juliol de 2015, va rellevar el seu antecessor, tant a Menorca com a Lleida, el bisbe Piris.
En les meves dues etapes de residència a Ciutadella, vaig tenir un contacte força estret amb Antoni Deig i amb Joan Piris. «Es Diari» pertanyia llavors a l'Església, com accionista majoritari, i la relació, tant amb un l'un com amb l'altre, fou, en tot moment, fluïda i profitosa. Es tractava de dues personalitats ben diferents, però en ambdós casos molt properes a la gent. Deig -que va ser secretari de l'arquebisbe Pont i Gol- era un nacionalista convençut i, a la vegada, fou autor de diversos llibres de poesia. Mort el 12 d'agost de 2003, va ser enterrat a la catedral de Solsona, en una cerimònia multitudinària, amb el seu taüt cobert per una senyera catalana.
El bisbe Piris, per la seva banda, tenia, en la seva tasca episcopal, un vessant molt més social. Ben igual que Deig, Joan Piris Frígola estava especialitzat en l'ensenyament de la catequesi i, a més, havia fet estudis universitaris de pedagogia. En les seves homilies a les celebracions litúrgiques de Menorca i en les nombroses compareixences públiques i cartes pastorals, aquest prelat valencià, nascut a Cullera concretament, destacava sovint l'aspecte humà de la figura de Jesucrist i el seu caràcter de defensor i alliberador dels més febles.
On més podem trobar l'empremta i el llegat socials de Joan Piris, és en els seus set anys com a bisbe de Lleida. Ho vaig poder seguir, recentment, per mitjà d'un reportatge emès per la televisió pública catalana. El 7 de desembre de 2012, el bisbe Piris va voler assistir a una de les assemblees que la Plataforma d'afectats per la hipoteca, la PAH lleidatana, celebrava periòdicament a la parròquia de Santa Magdalena de la capital del Segrià. I, segons va afirmar un dels participants en l'espai televisiu al que he fet referència, la visió d'aquelles persones, desnonades, apartades de ca seva en plena crisi, per diferents motius laborals o familiars, «li va tocar el cor».
Després d'aquella assemblea a Santa Magdalena, Joan Piris es posà a la feina i pensà que la millor manera de contribuir a resoldre els problemes de tots aquells marginats socials, que provenien d'una multitud de països, era cedir una part de l'antic seminari de Lleida per tal d'habilitar-hi uns habitatges que els poguessin donar aixopluc i ajudar-los, a la vegada, amb la col·laboració d'uns equips tècnics socials, a reconstruir llur situació personal i familiar. La iniciativa va comptar amb el suport de diferents empreses, institucions, entitats cíviques i ciutadans individuals. I el bisbe Piris es constituí, ell mateix, en «un voluntari més».
Així van néixer les «Llars del Seminari», un conjunt de 19 pisos de caire social, posats a l'abast, de manera temporal, de les persones i famílies més necessitades, fins que poguessin resoldre la seva delicada conjuntura individual o col·lectiva. Amb tot, Joan Piris era conscient que amb aquest projecte, el problema no es solucionava del tot, però sí que representava una «petita aportació» a tanta necessitat, que donava una «sortida als qui, en alguns casos, ho havien perdut tot a causa de la crisi».
És molt possible que el bisbe Piris pensàs, hora d'impulsar la seva iniciativa social a Lleida, en el propi seminari de Ciutadella, que havia estat infrautilitzat per la manca d'estudiants de la carrera sacerdotal i que fou destinat, en gran part i successivament, com a hostatgeria per a familiars dels seminaristes o de les monges que en tenien cura, a més d'altres visitants de confiança, fins que donà lloc a la creació d'un establiment hoteler a uns preus força assequibles. Llavors, a Menorca, la crisi encara no havia arribat i l'ús del seminari era una bona opció pel turisme de l'Illa. La situació a Lleida, el 2012, era del tot diferent. Però el cas és que algú que provenia de la menor de les Balears i que disposava d'una gran sensibilitat social deixava empremta i establia un projecte que ha tengut una continuïtat amb el seu successor, Salvador Giménez, per a les generacions futures.
