La política i la comunicació provoca sovint situacions xocants. Els qui han aconseguit boníssimes imatges de promoció turística de l'illa són qualificats d'antiturístics. I els que tenen el major pes del sector frenen les iniciatives de desestacionalització. Potser és que estem posant dins la paraula turisme, coses que, en realitat, són ben divergents.
La protecció dels terrenys front a l'urbanisme salvatge ha escrit molts de casos a aquesta illa. De fet, s'acumulen ja força anys en què les principals imatges de promoció turística es basen precisament en platges verges. Siguin d'iniciativa pública -els estands que es posen a Fitur o a la ITB de Berlin- o siguin d'iniciativa privada -el famós espot publicitari de la cervesa-, les cales menorquines d'aigües transparents i sense edificis a la vista, són el principal marc de la fotografia.
Macarella, Trebalúger, Turqueta i tants altres espais naturals, són avui emblemes que van tenir al seu moment el corresponent projecte d'urbanització, que es va paralitzar per les mobilitzacions populars. Malgrat rebre crítiques d'estar frenant l'economia, molta gent va resistir les pressions públiques i privades i es va mantenir a favor de la conservació. Gràcies a aquesta gent, a la que moltes vegades s'acusa d'anar en contra del turisme, Menorca té un producte turístic diferenciat.
Recentment, en un debat sobre l'impost turístic (abans ecotaxa), un jove de perfil conservador que advertia que vivim del turisme, protestava afirmant que el GOB havia anunciat el tancament del Camí de Cavalls perquè hi passa massa gent. Interrogat per l'origen de tan singular informació, la resposta va ser: «Açò m'han dit a jo!». Un cas significatiu de les versions que es fan córrer per alguns redols.
Potser el jove no tenia edat, ni ningú li ha explicat que va ser també gent de base (que segurament ell o els seus particulars informants catalogarien com de militància antiturística) la que es va organitzar i va perseverar per obrir la senda del Camí de Cavalls. O sigui, que aquesta altra insígnia que s'ha incorporat els darrers anys a totes les promocions turístiques menorquines, sortiria així mateix dels teòrics enemics del turisme.
De manera similar podríem parlar de la declaració de Reserva de la Biosfera (la tercera gran marca turística distintiva de Menorca) nascuda i gestada en un entorn de gent que tenia molt clar que la conservació i l'economia no s'exclouen, sinó que en moltes ocasions són requisits mutus.
Els tres casos esmentats (platges verges, Camí de Cavalls i Reserva de Biosfera), van ser originàriament impulsats per a buscar qualitat de vida a l'Illa i sostenibilitat en el desenvolupament (o sigui, que el desenvolupament es pogués sostenir en el temps). La seva posada en pràctica ha demostrat, de forma inequívoca, que això són bones idees per al turisme.
Per aquests motius sorprèn veure encara l'oposició frontal dels representants turístics a iniciatives com l'impost turístic, que podria permetre millorar altres programes similars que donessin millor imatge a l'Illa. Abordar temes com la bona gestió de l'aigua, dels residus o de l'energia beneficiaria, altre cop, tant a residents com a visitants. Disposar de recursos per a la Menorca Talaiòtica, l'observació d'ocells i tants altres, ajudaria sense dubte a estirar la temporada.
En realitat, el discurs que pretén frenar l'impost turístic prové només d'una part del sector turístic. D'aquell que treballa en la modalitat del tot inclòs. Perquè altres representants d'allotjaments que també haurien d'aplicar l'impost, però que no estan dins aquest circuit de sol i platja tot inclòs, manifesten obertament que l'ecotaxa (o com se li vulgui dir) seria una molt bona cosa per a Menorca, si servís per tirar endavant idees com les citades.
Però el pes dels hotels de sol i platja modalitat baixa és molt més gran que els que treballen amb clients d'un altre nivell o els que fomenten que vengui gent tot l'any. De manera que els càrrecs de representativitat estan sempre en mans dels primers. A totes les illes.
Quan es detecten aquestes realitats, es fa molt necessari que a les taules de discussió i de programació de futur s'hi puguin asseure també aquells que estan obrint nous camins. Si només ens movem amb els agents de sempre, serà difícil donar la volta a la truita.
A la natura, el nom científic acostuma a estar format per un gènere i una espècie. De forma que diferents espècies poden pertànyer al mateix gènere. Es veu que això també passa en el món turístic. D'empreses lligades al turisme, n'hi ha d'espècies ben diferents. Prenem-ne nota.
