Cert és que tot en aquesta vida es pot mirar des de diferents òptiques, i totes elles (ben argumentades) poden ser igual de vàlides. Així també pel que fa als premis o reconeixements que s'atorguen i que responen a trajectòries personals, per fets destacats o per fets quotidians, tant se val.
Cal, d'entrada, qüestionar el fet de l'existència d'aquestes dates senyalades. Hom pot pensar que el dia de la dona, el dia de la pau, el dia mundial contra la sida, el dia dels drets dels infants, el dia de la lluita contra el càncer..., en realitat és cada dia. Cert. Però la qüestió es pot mirar també des d'un altre punt de vista: tot allò que no ha assolit un estatus de 'normalitat' i, per tant, demana ser reivindicat, esdevé una necessitat a l'agenda anual.
Així passa, per exemple, amb el dia de la dona, que se celebra el 8 de març. Després de tanta lluita, realment cal? Ahir llegia a la xarxa una informació que feia balanç dels diferents espectacles programats a les principals cartelleres barcelonines i els nombres resulten reveladors: de 214 espectacles programats la temporada passada, 15 eren d'autores teatrals i 21 havien estat dirigits per dones.
Tot i que aquest és només un fet d'un àmbit molt concret, pot servir d'exemple de quines són, encara, les dinàmiques socials i em porten a concloure que els reconeixements, encara, són necessaris i desitjables, per l'esperó i la memòria que representen.
