En un món de presses i projectes que no poden passar dels quatre anys sense córrer el risc de ser aniquilats, no és difícil imaginar la immensa alegria que per a la menorquina Alicia Sintes ha suposat certificar l'existència de les ones gravitacionals, de la recerca de les quals ja parlava apassionadament l'any 2007 en una entrevista a aquest diari.
Albert Einstein s'ho va imaginar fa un segle i ara s'han pogut escoltar els sons d'un xoc de dos forats negres de fa 1.300 milions d'anys (no es concreta si al matí o la tarda). Tot arriba. Per sort no ha passat tant de temps entre que van xocar dos forats negres d'un altre tipus, en concret la cobdícia de les elits oligàrquiques extractives i una exuberant bombolla econòmica, i ara que ens n'arriben les seves ones judicials, en forma d'operacions en diferents estadis a València i Palma. Com Einstein, som molts els que ho intuíem feia temps, encara que ara alguns fingeixin estar sorpresos.
La reacció al descobriment científic d'Alicia Sintes per part del poble, pendent de Neymars, avorrit de pactes eterns, amb ministres bocamolls indignes i titellaires desgraciats sense gràcia, és gairebé unànime: Això per a què serveix? Era la pregunta habitual del més atrevit de la classe quan el professor explicava abstractes fórmules matemàtiques o disseccionava poemes d'un senyor antic.
La pregunta s'entén. Amb les ones gravitatòries no es trobarà una solució als refugiats siris (què estan fent tots aquests mesos a Brusel·les?), no es frenarà el canvi climàtic, no es connectarà la dessaladora ni es definirà una bona ordenació del trànsit a Maò. Està clar. Però sí que pot aportar quelcom més metafísic, romàntic, més polit: saber d'on venim, com va començar tot, com funciona l'Univers. Demostra també que les constants exhibicions de vilesa que fa la raça humana conviuen amb un potencial de coneixement infinit. Hi ha il·lusió per avançar. Hi ha esperança. I no és poca cosa.
