Deia en Joan Pons, l'escriptor, en aquestes pàgines, que «els menorquins fem el mateix que Marco Polo. Quan viatjam comparam tot el que veiem amb Menorca. Miram el món a través dels ulls de Menorca». Idò deu ser ver, Joan, perquè al manco a jo, també me succeeix.
Molts d'amics de fora l'illa me miren amb sorpresa quan dic que «Menorca és el meu continent de referència» però sempre ho he entès així i m'ha estat molt útil per comprendre el món i les persones. És com si dugués a la motxilla el metro patró, aquell de platí que es conserva a París i que, quan mos feien aprendre les lliçons de memòria, el definíem com la deumilionèssima part del quadrant del meridià terrestre. Em permet mesurar tot allò que veig i escolt.
Perquè és evident que quan vas pel món pots veure moltes coses diferents de les de ca teva i observar reaccions i actituds que mai no hauries pogut imaginar, però si grates una mica comproves que són resultats tan lògics com els que tu coneixes, però aplicats a contextos diferents. I és que en el fons es demostra que tots els humans som igual de creatius i de sentimentals i de roïns, arreu on vagis.
Abstret amb aquest pensament, no sé per quin motiu m'ha vingut al cap el record de sa veia Rabisca, un personatge ben original, que mai no me va quedar clar qui era, ni què era ni com era, però que servia per espantar els al·lots quan no creiem. «No facis açò, que vindrà sa vea Rabisca!», mos deien. Segurament els infants de la generació digital ja no coneixen ni de nom aquest personatge singular, però és evident que la por sense cara coneguda continua existint, en totes les edats i en totes les organitzacions socials.
A les dictadures la por té cara i nom, i el poder l'administra sense contemplacions. Aquests dies mos arriba la notícia terrible que a Hong Kong ja han desaparegut fins a quatre editors que publicaven llibres contraris al règim de la Xina. Ningú sap on són, tret d'un que ha reaparegut a Pekín autoinculpant-se d'un accident de cotxo amb morts de fa deu anys...
Notícies de la mateixa gravetat mos arriben de moltes altres bandes, on es persegueix la gent per les seves idees, la seva religió o la seva orientació sexual. Ara mateix, el gihaidista ha escampat el terror allà on governa i ja l'està exportant a Europa: els jueus francesos es plantegen de no dur en públic la quipà, per por de les agressions terroristes.
Les democràcies, en canvi, s'entén que han d'actuar de manera molt diferent. La seva força és la llibertat d'idees i el respecte a cada una d'elles, sense por, per més que governi una opció majoritària. Succeeix, però, que en una societat moderna són males de definir, les majories, i de vegades han d'ajuntar idees contraposades per poder avançar.
És el cas de tants de països d'Europa i, finalment, també el d'Espanya, que aquests dies està vivint precisament açò, la dificultat de configurar una majoria de govern. I quan escolt els comentaristes polítics amb què el cel ha maleït el país, me'n record de sa veia Rabisca. Són capaços de generar les pors més absurdes davant realitats que són transparents i que es resoldrien aplicant els principis de la democràcia.
Perquè naturalment que és possible formar govern amb opcions diferenciades, sempre que estiguin disposades a respectar-se. Encara més, és possible trobar solucions temporals de síntesi que repercuteixin en la millora general. El que Espanya ha de menester és oblidar sa veia Rabisca que té instal·lada darrere de cada solució que podria rompre el sagrat poder tradicional.
Poden conviure dreta i esquerra en un govern, avui, a Espanya? Clar que sí, sempre que promoguin un pla d'acció de l'envergadura que avui demanen les grans diferències socials a què hem arribat. I que barrin el pas als negocis bruts que mos han ofegat en aquest fang corrupte que avui inunda el país. I que reconeguin la realitat plurinacional que en tres-cents anys no han aconseguit matar ni amb la força bruta.
Poden conviure unionistes i independentistes en un govern, avui, a Espanya? Clar que sí, sempre que actuïn contra les diferències socials i la corrupció com ja queda indicat. Perquè el que ha prevaldre és el bé de les persones, al marge de la forma d'associació que democràticament triïn per al seu futur. Són els avantatges del marc europeu: respecte i urnes, en comptes d'imposició i armes.
Ara, si he de donar la meva opinió, és difícil que s'arribi a cap acord sensat. I és que a qui mana realment, darrere dels personalismes i els partits, li va bé mantenir la por que fa sa veia Rabisca i no la vol matar, per més que, com diu la cançó, «es mengi les figues sense madurar».
