D'aquí dos dies ja serem a l'any nou, de tal manera que ja en farà 16 que vivim en el segle XXI, «en un nou segle», com de vegades es diu pomposament. Però si miram enrere, és cert que el món mai no s'ha aturat de canviar, i que si volem comptar el temps per segles, els canvis són extraordinaris. «Brutals», com diven ara.
I són de dues castes, tecnològics i culturals, encara que tots dos es barregen. El dilluns el MENORCA publicava amb tota la normalitat informació sobre els nous costums de les parelles a l'Illa. I l'estadística mos confirmava coses que ja havíem observat i assumit: que moltes parelles no es casen, que les que ho fan trien majoritàriament el contracte civil i que ja hi ha un cert nombre de matrimonis del mateix sexe.
Tot de coses impensables, prohibides i penalitzades en el segle XX. I que ara formen part de la normalitat. I que solament són qüestionades per minories que ja estan tan en desús com la màquina d'escriure, el telègraf o el radiocasset.
Molts de principis han caigut per la força de la gravetat o sinó... pel seu propi pes, com es deia dels projectils en les lliçons de quarter. Sí, en aquell temps en què els mascles, a falta d'escola, es feien «homos» fent el servei militar... I les dones tenien un únic futur en el matrimoni.
També mos ve del passat la idea de les nacions de fronteres sagrades, que en el segle XX van estar més protegides que mai per uns exèrcits tan eficients que, en cas de dubte, actuaven pel seu compte. El món va viure les dues pitjors guerres que mai no havia conegut. Sumant la primera i la segona guerra mundials, van morir més homos i dones que entre totes les guerres anteriors que hi havia hagut mai. I per què va perdre la vida tanta gent? Per la nació? Per la pàtria?
Ben segur que milers i milions de persones així ho van entendre, i que els seus sentiments els van dur fins i tot ha realitzar actes d'autèntic heroisme. Però allò que va moure aquestes guerres en els seu origen, no va ser cap pàtria en el sentit romàntic de la cosa. Va ser el poder i, amb ell, els interessos econòmics que el poder defensava.
Il·luminats com Hitler o Franco, o els actual dirigents de l'Estat Islàmic, sempre n'hi haurà, i amb bones paraules poden arribar a enredar molta gent. Però si darrere no hi ha una bossa disposada a amollar doblers a raig, tenen més poc futur que un gall dindi per Nadal. I qui inverteix amb ells, és perquè ho pensa recuperar amb interessos.
Al segle XXI el poder encara pot amagar moltes coses, perquè encara controla una bona part de la informació. Però cada vegada li és més difícil ocultar la realitat i evitar la transparència. I així, de mica en mica, la democràcia es fa més real i va impregnant tota la societat. Per més que ho vulguin evitar.
Ara mateix, a Espanya, a l'hora de formar govern, es diria que allò més important de tot no és respectar el vot democràtic dels seus ciutadans, sinó assegurar que la idea d'Estat-nació del passat és inamovible.
El sistema –i darrere d'ell la banca– repeteix avui que la unitat del territori és sagrada, i que no es pot negociar amb partits nacionalistes o amb aquells que accepten referèndums territorials. I estan en el seu dret de considerar-ho així, i hi hauria moltes raons per defensar el seu criteri. Però no al preu de qüestionar l'aval democràtic que les urnes han donat a aquells que ho veuen diferent.
Els arguments que volen justificar la unitat en nom de la igualtat dels espanyols, no resisteixen ni la primera prova. A Espanya aquesta igualtat és una broma construïda pel poder i alimentada pels interessos d'un sistema que, arribats al segle XXI, és com aquells projectils de l'exèrcit, que queien per la força de la gravetat... o pel seu propi pes.
A l'Espanya d'avui no hi ha tracte d'igualtat entre els ciutadans que viuen al País Basc o Navarra, i els d'una altra banda. Allà gaudeixen d'uns privilegis que els han convertit en Estats lliures dins l'Estat Espanyol. I tampoc no és la mateixa cosa viure a les Castelles o a Andalusia, que a les Balears; perquè allà reben doblers per mantenir el territori subvencionat, a costa de l'espoli abusiu de la riquesa que creen, entre d'altres, els insulars.
Si un nou govern espanyol fes possible un referèndum a Catalunya, segurament s'obtindria el mateix resultat que al d'Escòcia. Vull dir, que la majoria votaria no. Però per aconseguir-ho el govern espanyol hauria de fer el mateix que va fer el de la Gran Bretanya: escoltar en comptes d'ofendre i amenaçar. I oferir als catalans poder gestionar una major part de l'enorme riquesa que creen i que ara no veuen. I tenir el mateix dret que qualsevol altre país europeu, per petit que sigui, a defensar i impulsar la seva llengua i la seva cultura.
Aquest seria el preu. Un preu que el vell poder polític i econòmic espanyol no està disposat a pagar. Perquè en comptes de tenir segrestat el vot de mitja Espanya a base de subvencions –amb els doblers de l'altra mitja– hauria d'impulsar les transformacions reals que mai ha volgut fer i que acabarien amb els territoris deprimits.
Però és evident que, amb aquests canvis, el sistema actual estaria condemnat a mort. I així tornam al principi. No és la unitat d'Espanya el que els preocupa, és mantenir la barraca.
Feliç Any Nou.
