És una història que me sembla que mai no he explicat. Quan era al·lot i a Barcelona, a l'escola, tothom se sorprenia que amb tanta freqüència anàs amb barco i, més endavant, amb avió. Ara pot semblar estrany, però a les darreries dels anys 50, si no eren de casa rica o formaven part de la casta dels privilegiats que engreixava el franquisme, poques criatures havien viatjat per mar o aire.
Açò me donava un cert protagonisme a l'escola i tothom sabia que jo era d'una illa, i encara més, se suposava que devia ser de Mallorca perquè, per més que recitàvem els noms geogràfics de memòria, ningú no podia arribar a entendre que n'hi hagués cap altra, d'illa. Tret de Fernando Poo, a l'Àfrica, que als mapes de la classe sortia dibuixada molt més grossa del que és per fer-nos creure que Espanya era un gran imperi...
La cosa és que un dia, un professor que devia estar molt preocupat per la consistència nacional, va arribar a afinar que jo era menorquí. I quan va ser l'hora de l'esbarjo –el recreo, que mos feien dir–, me va cridar pel llinatge «¡Oye Pons!» –sempre et cridaven pel llinatge!– per dir-me que jo m'havia de quedar dins l'aula. Allò que va venir a continuació, van haver de passar uns quants anys perquè ho arribàs a entendre perquè, petit com era, l'únic que me va provocar va ser un gran pànic –i pipí–.
I és que l'homo se'm va atracar amb tota la seva còrpora i, amb cara de transcendència, me va demanar si els menorquins ja mos sentíem espanyols o encara mos dominava el sentiment britànic... Paraula d'honor que és exactament aquesta la pregunta que aquell personatge, correctament vestit, amb un cigarro a la boca i que exercia de mestre, li va demanar a la criatura amb calçons curts que era jo!
No record ben bé què li vaig respondre, però ho puc suposar. Perquè si alguna cosa ja havia après per immersió era que en públic no es podia rallar de política, perquè era molt perillós. Jo ho veia a ca meva, on en rallaven, mon pare i mumare, i els amics que venien a sa casa, però sempre fluixet fluixet, que no ho pogués sentir ningú, ni les parets.
I naturalment que vaig interpretar en la meva innocència que aquell mestre, entre xuclada i xuclada de fum, me feia un interrogatori polític. I que jo, si no volia que me succeís alguna cosa espantosa, l'havia de deixar ben satisfet. Content amb la seva pretensió que els menorquins mos sentíem més espanyols que els espanyols de ver.
Les preguntes no van durar gaire, però quan van acabar tampoc no record que l'homo posàs cara de convençut. Més tard he pensat que el problema no devien ser les meves respostes, sinó que ni ell no es podia creure que existís aquella Espanya fantàstica –«una, grande y libre», cridaven amb cinisme– en què bonibé tothom passava gana, però donava gràcies a Déu per la sort que tenia de no haver nascut en un altre país.
Ja més gran, he pogut estudiar la història al marge de les mentides dels llibres de l'època, que curiosament són les mateixes que ara tornen a repetir les series històriques de les televisions espanyoles... I he pogut saber que quan Espanya va recuperar Menorca, les autoritats estaven obsessionades amb la identitat dels menorquins. Tants d'anys de viure amb aires més ventilats, només per la força se'ls podria tornar a aclimatar a l'ambient resclosit del país.
Aquest record d'infantesa me l'ha fet reviure –gràcies!– la polèmica de si s'ha d'interpretar l'himne espanyol a la processó de Sant Antoni de Ciutadella. Un acte religiós i cívic que commemora la conquesta catalana de Menorca als àrabs, en un temps en què no existien ni Espanya ni l'himne famós. Per què volen que soni allà enmig? La resposta me pens que és la pregunta que me va fer aquell mestre quan jo era al·lot. Encara no estan segurs d'haver-nos espanyolitzat del tot i, per si un cas, mos volen enxufar l'himne. Que malament ho deven passar amb aquest corcó permanent dins l'ànima!
