No és una mala cosa açò que ha fet el senyor Rajoy de convocar les eleccions just cinc dies abans de la gran festa de l'any, però encara ho hauria pogut fer millor i convocar-les el mateix dia de Nadal. Perquè tothom sap, o al manco ho repeteixen les grans cadenes comercials, que l'espiritu navideño canvia les persones i les predisposa a ser indulgents.
I no és estrany que així sigui, saturades com van d'anuncis de perfums i de joves que tornen a casa, mentre els pares ploren d'emoció, per menjar els torrons de la marca tal. A més hi ha els llums dels carrers. I la paga doble, que encara cobren alguns afortunats. I potser qualcú trobarà feina de dependent a qualque botiga; només per quinze dies, però ja n'hi haurà prou perquè l'esborrin de la llista d'aturats del mes.
I el Gordu. Oh el Gordu de Nadal! La cantarella d'uns malquefer d'escolars uniformats i recitant nombres amb tota la gargamella, paròdia de la tómbola en què s'ha convertit Espanya. I els guanyadors sortint per la tele, buidant bòtils de cava i cridant com energúmens... «Com a mínim –pensaria el senyor Rajoy– els guanyadors me votaran a jo, per empatia». «I potser també els de la pedrea, que ja pensen en el Niñu» –afegiria qualque ministre per animar-lo.
Hauria de menester molt d'esperit nadalenc, el senyor Rajoy, perquè les eleccions li surtin bé. És mal de fer remuntar quatre anys de desastres amb una campanya electoral. Per més que repetesqui cada dia que l'economia va bé. Perquè allò que veu la gent és que el 22% d'aturats d'Espanya només el supera Grècia, que en té el 25%. I que els sous han davallat una mitjana del 18 per cent i que la joventut més preparada fuig a l'estranger.
I mentre el deute va pujant, el seu govern està a punt de superar ja el 3.000 kilòmetres d'AVE, inútils i inamortitzables, perquè totes les capitals de província estiguin a dues hores i mitja de Madrid –el somni de n'Aznar–. Cap país d'Europa s'ha plantejat tal disbarat! El govern del senyor Rajoy ha aconseguit salvar el banc amic amb un rescat europeu multimilionari i que avui hi hagi a Espanya més rics que quan va començar la crisi, però al preu de crear infraestructures sense més utilitat que el guany dels constructors, mentre s'estén la pobresa i les classes mitjanes desapareixen.
Pel camí, ha dinamitat les autonomies restringint les seves competències i ofegant-les econòmicament mentre el govern central anava gras. I les ha enfrontat als seus ciutadans, en fer-les responsables de les restriccions en tots els camps socials, l'educació, la sanitat, la dependència. Tampoc no ha manifestat cap humanitat amb les víctimes dels negocis bancaris fraudulents ni amb els desnonats de l'habitatge familiar, que no han trobat cap suport en el govern. Ha hagut de ser la Unió Europea qui denunciàs l'escàndol de la lletra petita de tantes hipoteques a Espanya.
Ha dinamitat també la justícia, provocant recels constants sobre la seva vinculació als interessos polítics de partit. Fins i tot el Tribunal Constitucional s'ha vist involucrat en aquestes maniobres, de tal manera que després de la seva darrera reforma exprés, ja ha perdut l'escassa credibilitat que encara podia conservar.
Tampoc la corrupció tradicional del país, no ha tingut un saldo favorable en aquests quatre anys. I cap llei de transparència no podrà convèncer ningú mentre els casos Bárcenas, Rato, Gürtel i tants altres, que esquitxen el govern i el seu entorn, no s'aclaresquin d'una vegada. Però en comptes d'aclarir-se, s'embullen cada vegada més i l'única cosa que sabem certa és que a la seu del PP es va esborrar tota la informació dels ordinadors abans de l'arribada de la policia. I no consta que cap altre partit ho hagi fet o hagi tingut temps de fer-ho.
Però la ceguera política d'aquests quatre anys, la supèrbia de la majoria absoluta, la incapacitat d'entendre altres veus, de dialogar i de cercar solucions de consens, ha tingut la seva màxima expressió en el conflicte que avui té obert a Catalunya. Si la història serveix per alguna cosa, no estaria malament recordar què va succeir a Cuba, que ara ningú no se'n recorda, però que també era una parte inseparable de la pàtria. Va succeir que quan el congrés espanyol va oferir finalment una raonable autonomia a Cuba, els cubans ja s'havien independitzat.
Per si un cas, Bon Nadal, senyor Rajoy.
