El dret a no decidir

Aquest 326 ciutadans han estat fraudulentament inclosos pels analistes en el bloc dels que s'oposaven a la independència. És un símptoma del fet que en processos polítics no valen mitges tintes. O sí o no, i els matisos a la paperera. És impossible digerir i encaixar els grisos. Això és un camp obert a la manipulació d'opinions i, per això mateix, la recurrent (de moment, només de paraula) participació ciutadana és tan complexa, qüestionable, inoperativa i enrevessada (en el moment d'aplicar-la).

Noticias relacionadas

Ous, oli, salses, història i ficció

Más noticias relacionadas

Malgrat això, el 27-S deixa una lliçó. Haver d'escollir sí o no, fer front a una disjuntiva clara fomenta la participació, que diumenge va arribar a màxims històrics. Si només es presenten partits i programes són un exèrcit els que argumenten allò de «tots són el mateix». Si hi ha una qüestió concreta a resoldre, la independència de Catalunya o el futur d'un decrèpit hospital, la participació creix. A temes concrets, més participació però absència de grisos. El plebiscit és més atractiu però les posicions intermèdies són devorades.

Malgrat les nombroses felicitacions per l'alta participació, el que més sorprèn de l'experiment plebiscitari de Catalunya (tots han acabat admetent que ho era) són els 1.199.106 catalans a qui el tema de la independència no els interessa, els és igual formar part d'Espanya o no, o el dret a decidir. Passen. Per això no voten, encara que després es queixin a totes hores dels altres pirates, dels de corbata, assessors i maletí. S'acullen al discutible dret a no decidir.