Espanya és un estrany país –dins Europa, que a fora n'hi ha molts d'iguals– en què cada vegada que hi ha eleccions guanyen tots els contrincants. No deixa de ser un espectacle morbós veure sortir per la tele, la nit de les eleccions, a cada un dels cap de llista per explicar que ha tingut uns resultats molt bons. I s'atreveix a dir-ho amb cara de castanyoles, encara que davall la pantalla es pugui llegir que ha perdut vots o escons a betzef.
Però aquesta vegada el país s'ha superat. Ja no són únicament els partits qui s'atreveix a interpretar els resultats prescindint de les quatre regles de l'aritmètica, sinó que també ho fan els grans diaris que pretenen controlar l'opinió pública espanyola.
Provin sinó de llegir els titulars de portada d'una mostra de diaris de la capital d'Espanya: «Catalunya no se'n vol anar» (ABC); «La majoria dels catalans diu 'no' a la independència» (El Mundo); «Els independentistes guanyen les eleccions i perden el plebiscit» (El País)... I ara els comparin amb els titulars de tres diaris d'altres capitals del món: «Catalunya vota separar-se el 2017» (The Times); «Els catalans es comprometen en el camí cap a la independència» (Le Figaro); «Els partits pro independència guanyen unes eleccions clau» (The Washington Post).
Podríem arribar a pensar que esteim rallant d'eleccions diferents, però és que no: són les mateixes eleccions catalanes del 27 de setembre. Hi ha una interpretació fàcil –la de sempre– que l'únic posseïdor de la veritat en el món mundial és l'enginy espanyol. I una interpretació més rigorosa, que la premsa espanyola s'interessa més per la ideologia que la manté, que no per la veritat.
Però tanmateix els titulars de premsa d'ensoldemà tenen poca importància, perquè allò que val és el nombre de vots i d'escons que ha obtingut cada força política i açò es diu democràcia. Encara que s'hi hagi hagut d'arribar per un camí empinat. Ni els menorquins ni ningú del món no arribaran a conèixer mai tots els delictes de joc brut que han precedit aquestes eleccions. Però en citaré dos que, en un país democràtic normal, ja haurien forçat la dimissió dels seus responsables.
El president del Banc d'Espanya va amenaçar els que no volien votar com a ell li hauria agradat, amb un corralito econòmic. Clar que el Banc Central Europeu el va desmentir i el va obligar a retractar-se. El ministre Margallo exhibia un comunicat del màxim president de la Unió Europea amb l'amenaça que els catalans serien expulsats d'Europa. Després es va descobrir que açò era un afegit de la traducció espanyola, que no sortia en la versió original anglesa... I no rallarem ara dels milers i milers de vots que no han arribat a les urnes perquè s'han perdut per les ambaixades espanyoles.
La setmana passada deia que tots aquests atacs mentiders a la democràcia podrien influir en els votants com a canonades o convertir-se en salves inútils. Ara s'ha evidenciat que eren bales, i de canó de gran calibre. Però així i tot insuficients per esfondrar el castell dels independentistes.
Perquè, amb ferides i nafres, els partits que el defensaven han obtingut la majoria absoluta en el Parlament i també la majoria dels vots. Pensau que per contradir aquesta realitat aritmètica, la dels vots, aquells que no ho volen reconèixer han de sumar al 'no' fins i tot el Partit Animalista –que ja s'ha queixat– i els vots en blanc.
2 Allò que per al govern espanyol no era una alta cosa que unes eleccions autonòmiques, ha estat curiosament portada de la premsa mundial i tema de preocupació en les cancelleries d'Europa i els Estats Units. Tant Canadà com Gran Bretanya van evitar la independència del Quebec i d'Escòcia permetent la celebració d'un referèndums i amb la promesa de grans millores a canvi de la unitat. A Espanya, per contra, la tossuderia de no deixar-lo fer i d'anar ofegant l'autonomia, potser menarà a la separació de Catalunya.
I és que el fonamentalisme espanyol pot amenaçar amb mil calamitats, exhibir molta constitució i refregar per la cara totes les lleis del món, però açò no vol dir que sigui més intel·ligent.
