A l'inici de l'Europeu l'Espanya de Sergi Yul (no ho pronunciaran bé, no; si fos americà...) es va embussar en un atac espès, amb els tiradors avariats i una empanada important, situació que va ser resolta per la inèrcia de la qualitat i els rampells de coratge. Però a la selecció, que jugava malament però no són ases, van veure que no era suficient. Per això van canviar de pla al darrer quart contra Polònia, i contra Grècia i França. Van centrar esforços a defensar molt i bé, en portar els partits al fang i aprofitar en atac un imperial Pau Gasol. El resultat, la victòria.
Això demostra el que he cregut sempre: no hi ha només una única manera de fer les coses, gairebé sempre hi ha alternatives, i quan l'absència d'aquestes s'empra d'argument per justificar una acció s'assumeix un enorme risc de ser desmentit i, per tant, de quedar en evidència. La decisió de Maite Salord de rescindir el contracte amb la UTE i realitzar un nou projecte de reforma de la general entre Maó i Alaior és valenta, ambiciosa, coherent, engrescadora, però arriscada.
Arriscada per a tots. Si apareixen tècnics que avalin enllaços de menys impacte, els responsables del projecte ja en fase terminal hauran de donar explicacions. Si la maniobra del pacte fracassa i la reducció de l'impacte no és considerable, només un maquillatge, i s'allunya de les tesis de SOS Menorca, s'hauran de donar explicacions. Si la maniobra, malgrat assolir el seu objectiu amb solvència, comporta un retard majúscul i, sobretot, un increment del cost significatiu, tindrem obligada turmenta. I moltes explicacions.
Perquè en aquest tema, tampoc no hi ha respostes úniques: quin preu és just per a la retirada de l'enllaç de Biniai? Mereix un xec en blanc la modificació del projecte? En quants metres cúbics de formigó se situa la frontera entre sostenible i insostenible? No es posarem mai d'acord.
La sort del bàsquet és que el marcador final ens diu qui ha guanyat i no hi ha res més a dir.
