Si l'exploració de Mart s'hagués finançat amb fons finalistes aliens el «Curiosity» encara no tindria les rodes posades. Si Plutó, en lloc de ser a les afores del Sistema Solar, es trobés al port de Maó, encara no hauria partit la nau que hi acaba d'arribar. Si anar a la Lluna hagués requerit un conveni entre un ajuntament i un ens del Govern central, ningú no sabria qui va ser Neil Armstrong.
El més preocupant del tema de les escales mecàniques del parc Rochina no és que ara es modifiqui el projecte, el pitjor és que confirma que l'administració pública és un dens fangar artificialment garantista que alimenta alts funcionaris i desespera els ciutadans. La idea va néixer fa tres anys, d'un equip de govern que, bé o malament, tenia empenta i ganes, amb una entitat que posava els diners amb gust, sense empiposes expropiacions ni comissions de medi ambient. Així i tot, en tres anys ni s'ha pogut iniciar la seva licitació.
La idea tenia virtuts i defectes. Permetia un ús continuat, a l'aire lliure, idoni per a grans fluxos de gent. No completava la costa, era insensible amb les rodes, i només pujava, acció que segons tots els estudis científics realitzats sempre costa més que baixar. Però era una idea legítima d'un govern municipal legítim, que no desapareix per defectes congènits sinó perquè la paperassa i l'absurd entramat burocràtic, implacable fins i tot quan no hi ha cap conflicte legal, ha permès que legítimament canviés el govern i que legítimament es decidís canviar-les per un ascensor.
Ara veurem. Entre el conveni del primer ascensor i la seva inauguració va passar el mateix temps que entre el primer tràmit de la missió New Horizons i l'arribada a Plutó. Si seguim així, per trobar el remei a l'agonia del port de Maó, i altres, haurem d'esperar a veure si la NASA descobreix vida extraterrestre que ens doni la clau per solucionar aquesta dictadura de l'informe i el mata-segells. De moment, cap terrestre ho ha sabut fer.
