S'ha de ser respectuós amb els símbols, perquè solen ser l'expressió del sentiment de les persones. Un escut, una bandera, un himne, tenen tan poc valor com un mac de la mar, però si darrere d'ells hi ha un col·lectiu que els exhibeix com a representació de les coses que creu o estima, poden adquirir un gran valor.
Així és que el problema, com sempre, no són els símbols sinó les persones que hi ha darrere i les idees que defensen. La creu gamada dels nazis no és una altra cosa que un dels signes més estètics de la mitologia hindú, però Hitler i els seus sequaços la van convertir en la representació viva de la maldat. Avui és un símbol que continua prohibit a molts països democràtics.
Quan hi ha guerres o enfrontaments, atacar els símbols del contrari és una manera de descarregar adrenalina i preparar-se per al combat, encara que la lluita sigui teòrica. A la darrera guerra entre Castella i Catalunya, els castellans anomenaven el ciento a l'excusat, agafant el nom del Consell de Cent que governava Barcelona. I els catalans en canvi feien les seves necessitats a can felip, en al·lusió al rei castellà. Per açò resulta tan divertit –o inconvenient- el nom que li han posat al rei actual.
Però allò que volia dir és que passen els segles i les coses dels humans no canvien gaire. Ara bé, durant les darreres centúries s'ha obert pas una creença cada vegada més estesa que es diu Llibertat d'Expressió. Què trobau? De vegades costa de defensar-la, però la veritat és que tot fa pensar que és una teràpia saludable i que, si s'aplica adequadament, per més contraindicacions que tengui, salva moltes vides.
La prova és que aquells que la practiquen poden ofendre, ferir sentiments, provocar disgustos, però no maten ningú. Els que hi estan en contra, en canvi, ja han donat moltes proves de la seva capacitat d'imposar dictadures, condemnar a presó o a la foguera, o simplement, assassinar sense contemplacions.
En resum que jo triï ser respectuós amb els símbols per no ferir sentiments, però tenint clar que la llibertat d'expressió ha d'anar per davant. Ara bé, hi ha prou exemples tan antics com moderns que demostren que no tothom ho veu de la mateixa manera. Segurament, si al circ de Roma els espectadors haguessin siulat al Cèsar, tots haurien anat a parar als lleons. Ara no va tan gros, però les formes es mantenen i s'han substituït els lleons per les multes...
I què punyetes té a veure tot açò amb la bandera del tren de broma? Perquè ja ho deveu saber que hi ha hagut una polèmica molt grossa per aquest tema. En una ciutat menorquina i precisament en el moment que es feia el canvi de batlessa, el tren de broma que recorre els seus carrers cèntrics, s'ha quedat sense bandera. Era una bandera espanyola, desproporcionadament grossa per un tren tan petit, de tal manera que en comptes de banderí li podríem dir banderot. I penjava d'un pal just davant el fumeral de broma de la màquina de broma del tren de broma.
Per què hi devia ser? Una bandera és un símbol i si es posa a qualque banda és per algun motiu. L'espanyola s'exhibeix als edificis de les administracions públiques i a les embarcacions, si més no perquè la llei obliga a fer-ho. Quan es posa en una altra banda, sol ser per algun motiu particular.
No puc creure que el motiu de lluir el banderot fos perquè el tren és de broma. Si fos així, també el lluirien la dessaladora i el teatre inactius de Ciutadella, que han estat bromes del govern anterior, o les carcasses de les rotondes de la carretera general, o els hospitals abandonats de Maó, el militar i el de la Mare de Déu del Toro, o... Aquí atur, per permetre la interactivitat: si el lector fa servir una mica la memòria, segur que descobrirà que podríem omplir l'Illa de banderots.
Descartat, idò, que fos aquesta la causa, tampoc no puc creure que la raó de fer anar el tren amb bandera fos per reivindicar qualque cosa. Què pot reivindicar qui ho domina tot? O potser era per fer el transport més típic. En aquest cas hauria estat millor posar-li un vestit de sevillana o un parell de banderilles, i si m'apuren, un gran bòtil de gin... De tal manera que he de reconèixer que jo sóc incapaç d'aclarir el misteri. Sort que ja no mos traurà més la son.
