La lluita per l'espai marca la vida. Milions d'espermatozous competeixen per conquerir un sol òvul. Després, si un és mínimament ambiciós es continua passant la vida intentat ocupar un espai que és més reduït que la demanda existent. Entrenam per ser a l'equip titular, estudiam per entrar a la universitat, ens formam per trobar un bé en perill d'extinció com és una bona feina. Volem accedir al reduït espai del cor de la persona estimada.
A l'aparcament de Cala Galdana la lluita per l'espai és ferotge. Molta gent té calor i vol nedar al mateix temps i lloc. Places d'estacionament bones gairebé no n'hi ha, per la qual cosa quan un es desespera acaba conformant-se amb un espai dolent, precari, perillós, i a vegades il·legal. Al mercat laboral succeeix al mateix. Hi ha necessitat de feina, però treballs bons gairebé no en veuen, per la qual cosa quan un es desespera acaba conformant-se amb un treball dolent, precari, perillós per la inestabilitat i el neguit que provoca, i en moltes ocasions indecent. Alguns contractes haurien de ser il·legals.
Arriben al poder partits polítics nous i els càrrecs a distribuir són els mateixos. No hi ha espai remunerat per a tots. A les seus dels partits encara telefona gent per demanar «i jo què?» Això d'entrada. De sortida no tothom té la sort de ser escollit per una d'aquelles places que el Senat reserva per a polítics amortitzats, ferits, que cal mantenir tranquils, callats i ben pagats. Un espai limitat, insuficient per a tanta casta derrotada.
Menorca mateix té un espai físic limitat. Les seves costures es tensen a l'estiu. Com s'ocupa l'espai ens ocupa bona part del debat mediàtic i social. Uns demanen noves infraestructures a un espai verd que altres veuen ja massa ple: dues posicions antagònics, oposades, sense un possible punt de trobada aparent. No hi ha un bon espai per als fems, no hi ha espai als geriàtrics, ni a l'agenda de l'oftalmòleg del 'Mateu Orfila'...
Podria seguir amb més exemples, però se m'ha acabat l'espai.
