L'estiu és temps de moscards, de cotxes que s'aturen a traïció, de nits tropicals d'insomni amb converses embullades sota la finestra i de climatitzacions hiperbòliques criminals. Però les coses bones guanyen les dolentes. Entre les perles estivals, destaca l'exuberància de les parades de fruites i verdures. Allà, una de les estrelles és el tomàtic, producte magnífic tot l'any però que amb la calor arriba a l'excel·lència majestuosa.
Tomàtic d'estiu vol dir gazpacho, amanides imperials, trempó... I vol dir un dinar d'oliaigua amb figues (truita de patata de segon) amb vistes al mar. Alguna maldat del gènere humà s'ha castigat amb una temporada curtíssima de figues.
L'oliaigua és un plat senzill, d'origen humil, sorgit de rebostos d'emergència i la gana de qui ha de treballar de sol a sol. Tal vegada per aquesta senzillesa, per no ser més que sopes a un sofrit banyat, els restaurants de Menorca, acomplexats, s'han resistit tradicionalment a incloure l'oliaigua a les seves cartes, fet estrany quan sempre hi ha turistes que volen assaborir el més autèntic, autòcton, de cada lloc.
Un bon oliaigua no costa massa. Ni diners ni temps. Per tant, el risc sembla assumible per als restaurants. Alguns han anunciat que enguany han donat aquesta passa. Ho celebro. Si volem un turisme diferenciat, hem de potenciar el que ens és més propi, sense complexos. No ens ha d'avergonyir la senzillesa de l'oliaigua, la seva condició humil. Més bé el contrari. L'oliaigua es pot convertir en el símbol local d'un model social, d'un estil de vida, de la calma que vol el sofrit i de l'estima per tot allò que ofereix la naturalesa sense malbaratar-ho, sense alterar-ho de més amb artificis excessius (i per això demano prudència als xefs en les seves 'interpretacions' del plat). Perquè les claus de l'oliaigua són cuinar-lo a poc a poc, bons ingredients i, sobretot, que no bulli. Ben senzill.
