En política, com bonibé en tot en la vida, no hi ha res pitjor que una mala solució. Prest o d'hora reapareix el problema que es volia resoldre i ho sol fer amb més virulència que mai.
L'entramat polític que van provocar les darreres eleccions al Consell de Menorca era i és mal de resoldre, i la sortida que ha tingut potser era l'única possible, però açò no vol dir necessàriament que sigui bona. Amb sort, la menys dolenta.
Als anys setanta va adquirir una certa fama un psiquiatra i filòsof de pensament marxista anomenat Carlos Castilla del Pino. Parlava de la capacitat de racionalització que tenen o tenim els sistemes i les persones. I la definia així: «Racionalización: el conjunto de seudoraciocinios que sirve para la 'explicación' autosatisfactoria de una determinada conducta social o individual».
Així, tots els arguments que s'empren per justificar i raonar la composició de partits que sembla que tindrà el govern menorquí, jo els trob un autèntic exercici de racionalització a l'estil de Castilla del Pino. Hi deu haver raons poderoses darrera de la decisió que ha pres cada partit i segur que els personalismes han jugat també el seu paper –que tiri la primera pedra qui no ho sigui, de personalista!–, però la realitat és que el resultat no és bo.
Hi ha una primera observació que sembla que tothom ha obviat, però que, a la meva manera d'entendre, és important. I és que el bipartidisme tradicional d'aquests anys de democràcia han quedat ferit, però no és mort.
Tant el PP com el PSOE –com el PNV al País Basc i Convergència a Catalunya– han acumulat errors i s'han desgastat governant, però el bagatge polític que acumulen és molt gran, i continuen representant un nombre molt important de ciutadans... Ciutadans que tan prest com sospitin que les alternatives no donen solucions, els tornaran a fer créixer.
Els partits alternatius de la darrera fornada –pens en Podemos i en els Ciutadans que ara es diven Ciudadanos– poden oferir tots els atractius de la novetat o de fer net, però cada dia que passi aquests motius perdran força. Perquè hi pot haver moltes maneres de decorar la política, però a l'hora de la veritat, poca conya: triar els amics de viatge, crema, i governar encara més, perquè t'obliga a prendre decisions...
El marge de maniobra que té avui qualsevol formació política és limitat i està sotmès a més condicionants que mai. Pesen molt els poders econòmics i pesen els interessos dels grans estats, i pesa el marc de la Unió Europea i pesa encara més la globalització. I alerta, perquè a escala local pesen encara més el benestar a què s'ha acostumat una bona part de la població, per més que hi hagi tant d'atur i tantes bosses de misèria.
I no sembla que la societat tengui cap intenció de rompre amb aquesta realitat ni que els partits emergents ho pensin fer. Només cal veure com el senyor Iglesias va aprimant el seu discurs, diguem revolucionari, de quan vivia de les tertúlies de televisió. I el senyor Rivera ofereix un brillant discurs però no diu res concret, si no és que està en contra de la corrupció i que aspira a una Espanya que recorda la que pintava en Franco, açò sí, democràtica.
De vegades tens la impressió que tots dos partits, com en el conte de la cabreta, es limiten a mostrar la poteta enfarinada per davall la porta. I que no es mal interpreti, perquè tampoc no pens que siguin llops, sinó que no diven ni qui són ni on volen arribar. Potser encara no ho saben.
I tornant al govern de Menorca, que sigui minoritari i que la principal força de l'esquerra tradicional a l'Illa no hi sigui present, pens que no és un bon auguri. Ara bé, açò no vol dir que no haguem d'aspirar al millor per als menorquins i desitjar que aquesta fórmula que, en definitiva, és la que hi ha, doni un bon resultat. Pitjor que la que hi havia abans, és mal de fer que ho sigui. Per açò, parodiant a Lluís Llach, només se m'acudeix una frase: «Que tinguem sort».
