Ens trobam de nou en precampanya (en realitat, podríem dir que hi som sempre, darrerament) i les pensions tornen a aparèixer en escena, per tal d'afavorir el vot de la por. Aquesta vegada ha estat el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, nomenat ara fa tres anys per l'executiu del PP, en substitució de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, qui ha avisat de que l'actual sistema de repartiment pot veure's seriosament afectat, «a llarg termini», atesos el descens del nombre de naixements i l'allargament de l'esperança de vida. Però la reacció immediata de molts jubilats qui no arriben a llegir la lletra petita dels diaris, ha estat la de sempre, la que en realitat es pretenia: «Alerta, que si canvia el govern, podem quedar-nos sense pensió».
Aquest és un error evident. Les prestacions actuals estan garantides per les cotitzacions dels propis pensionistes quan feien feina i les de la resta de treballadors. Sabem que existeix un fons de reserva que assegurava el sistema fins que les persones nascudes l'any 1958 es jubilassin. Un fons del que, és cert, la crisi ha obligat a manllevar recursos en un parell d'ocasions. Les variants que Linde ha emprat per justificar la seva tesi i per suggerir, una vegada més, l'increment de la part privada de la pensió, a càrrec de cada beneficiari, poden ser certes. Però el governador n'ha oblidat, probablement a posta, una altra de ben essencial: l'índex d'atur al nostre Estat, el més alt de la Unió Europea (per mor de la pèssima política econòmica dels dos darrers governs espanyols, tant el de Zapatero com el de Rajoy), qui, per ell tot sol, ja redueix el nombre d'individus qui cotitzen.
Les pensions no són, en absolut, una donació gratuïta de l'Estat. Així ho va explicar el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista concedida recentment a la televisió pública del Principat. Mas compareixia i pretenia concretar la seva posició davant les eleccions catalanes de dia 27 de setembre proper. Els seus raonaments van resultar en gran manera desconcertants, decebedors. Després de veure com la seva proposta de llista única sobiranista no havia arribat a veure la llum, i davant les males previsions de les enquestes, el president Mas, que s'havia pujat al carro de la independència un cop comprovat el clam de bona part de la població catalana, impulsada per les entitats que integren la majoria de la societat civil, intenta ara que aquestes associacions configurin una candidatura de la que ell està disposat a formar part, tant si és en el primer lloc, com al darrer, o bé pel mig o a les bores. Una actitud, aquesta, realment patètica i anunciada a la desesperada.
L'únic punt en què l'explicació d'Artur Mas fou clara, didàctica i entenedora va ser, precisament, quan, en resposta a la pregunta de la periodista Mònica Terribas sobre si una hipotètica independència de Catalunya garantiria el cobrament de les pensions, el president va detallar els grans trets del conegut com a «sistema de repartiment», basat en les cotitzacions dels qui, amb la seva feina, han assegurat la percepció de les prestacions corresponents per part dels seus majors. Ell en feia una interpretació en clau sobiranista, però crec que seria aplicable a la situació espanyola en general. Una nova metamorfosi de Mas, qui, en prendre possessió per primera vegada del seu càrrec, afirmà que el seu executiu seria business friendly (amic dels negocis) i que, per tant, afavoriria els empresaris perquè aquests poguessin reactivar l'economia i generar ocupació.
I és que aquests governs neoliberals que hem tingut darrerament a Catalunya, a Espanya i també a les Illes Balears no han acabat de tancar el cercle perquè la superació de la crisi i la recuperació econòmica pogués arribar als sectors més populars, fins i tot a la tan perjudicada i gairebé desapareguda classe mitjana. No és suficient, pens, que, amb els doblers de tots, haguem rescatat els bancs perquè puguin tornar a donar crèdit a les empreses, si aquestes (les que han sobreviscut a la recessió), no fan l'esforç de dedicar una part del seu marge de beneficis a innovar, a formar el seu personal i a crear una ocupació més digna, tant pel què fa a l'import dels salaris com a la durada dels contractes.
Açò és el que reclamen els sindicats i, en aquest sentit, els comitès d'empresa i la negociació col·lectiva (figura aquesta tan menyspreada en la reforma laboral del Govern de Rajoy) han de jugar un paper essencial. No espantem tant a la gent, per favor, i siguem molt més creatius!
