Antonio Gramsci reflexionava sobre aquesta gran desgràcia que és per a un país el fet de tenir la població anestesiada en la indiferència. Gramsci odiava els indiferents. Un article seu del 1917 es titulava «Odio gli Indiferenti». El pensador i polític sard creia que «viure significa prendre partit». La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, és el pes mort de la història. Llegir Gramsci avui ens permet comprendre millor el nostre present.
Ben segur que també coneixem persones que mai s'han deixat empantanegar en el llot de la indiferència i han exercit de ciutadans en el sentit que Gramsci explicava. Des de la talaia dels coneixements i habilitats o capacitats de cadascú, han posat la seua feina al servei de la gent, amb el compromís de ser útils per transformar en positiu la vida. Fent bona la dita que l'economia (i la política!) ha d'estar al servei de les persones i no a l'inrevés, que és el que estava succeint actualment, han entès el valor cultural i social del treball i el compromís solidari.
Amb tot i amb açò, hi ha també un sentit positiu de la indiferència. L'explica Joan Margarit a l'epíleg del seu darrer poemari «Des d'on tornar a estimar» quan l'entén com a absència d'interès, o sigui, d'egoisme: «La indiferència a què em refereixo estalvia l'angoixa pel que no és fonamental i pel que és ineluctable, allò que, sent important, fins i tot transcendent, un no podrà canviar mai. Veïna de la lucidesa, ens allibera justament del que és superflu i del que és inútil». Probablement, aquesta actitud només es pot assolir amb el pas dels anys si amb l'edat has guanyat saviesa.
Han passat unes altres eleccions, tot és dat i beneït, i a diferents institucions locals i autonòmiques ara és l'hora dels pactes. Per articular la nostra societat amb un poder que tan prest ens fa por com ens fa riure, que fascina a uns quants i sol decebre a molts; al cap i a la fi mostra com de fràgil arriba a ser la nostra democràcia i com pot arribar a estar corromput el seu sòcol. No hauríem de perdre la perspectiva per apreciar i valorar el que tenim i que voldríem conservar o canviar. I per crear, innovar i avançar. Aquesta no és labor d'un dia per l'altre, sinó que exigeix una visió d'àguila. Lamentablement, la política vola avall, quasi al ras o s'arrossega; però pot canviar.
