Tots els casos de corrupció de col·legues de sigles són fets aïllats que demostren que el sistema funciona perquè els detecta, obviant que ha fallat perquè ho ha permès. Totes les inauguracions són de fets històrics (els llibres d'història del segle XXI seran enormes) de gran satisfacció que han estat possibles gràcies a la feina conjunta de tots els bla bla bla... Tots els rivals esportius mereixen respecte.
Hi ha coses que no canvien, com l'ús de frases i arguments recurrents per no quedar callat i al mateix temps no dir res. Com els polítics que diuen que treballaran per a les persones, per a major desgràcia d'escarabats, alzines i perdius. Però especialment simpàtic és quan no se sap que dir sobre una llista electoral i es destaca la seva combinació de joventut i experiència, com si fossin coses bones per elles mateixes.
La joventut és un valor positiu pel qui la gaudeix, pel que suposa de més energia, innocència i vida al davant. Però des del punt de vista polític aporta poc o res, atès que hi ha joves nefastos i/o que ja porten anys amorrats al sortidor de nòmines públiques que són els partits de la casta. Per cert, en quina edat es deixa de ser jove? M'interessa saber-ho. Toco els 40.
I l'experiència... Ai... Hi ha experiències bones i experiències dolentes. En Rajoy repudia els amateurismes, quan el que demana la ciutadania és acabar amb els professionals de la política sense altre ofici conegut. De veritat no ho perceben? L'experiència genera coneixements, reforça capacitats, ben emprada dóna rèdits, però també genera compromisos, deutes, favors, desgast, temps per podrir-se i amor incondicional a la cadira. No compensa. Ho torno a dir. S'ha de limitar la vida política de cada individu. Si un comença jove, ha d'acabar només una mica manco jove. I si vol fer valer la seva experiència, que ho faci de forma amateur i assessori els professionals eventuals de la política, joves o ancians. Així hi hauria manco bandarres. Seguríssim.
