Amb les reticències dels amants de les coses tal com les han vistes sempre (s'enganyen, tot està permanentment sotmès al canvi, com el riu d'Heràclit) i dels localistes extrems, arriben a l'Illa empreses que ofereixen productes més assequibles a canvi de sacrificis com haver de comprimir un equipatge selectiu en una petita maleta, assumir el risc de portar la mateixa samarreta de vuit euros que dos companys de feina o haver de posar-se un mateix la benzina.
És el que s'anomena low cost, o baix cost, un concepte que ha acabat amb els cacauets als avions i les visites a Mango com a part de la ruta turística per Barcelona, però que aporta una sortida propera per a butxaques escurades o simplement menys esplèndides.
Però el low cost no és una cosa nova. Ho demostra la imatge de fitxers de cartró talaiòtics apilats a un jutjat, que els documents entre jutges de punts oposats de l'Illa transitin per correu ordinari (a ells no els arriba la fibra òptica que està convertint Maó en una pista d'aventures, no), que siguin ells poquets i no arribin per tot. Em porta això a recordar una de les darreres visites del president Bauzà a Menorca: el número de jutges que hi ha Menorca és similar al número de membres del seu dispositiu de propaganda que li va al darrere. Poc més s'ha de dir.
I no és casual. Organismes de control com els inspectors d'Hisenda, d'Educació, del sól rústic, solen ser insuficients per evitar que la feina que es genera sigui sempre superior a la seva capacitat. Aquest retard sistèmic en la resolució de causes i expedients facilita la ventura dels negocis de polítics malvats, d'empresaris que inverteixen en el frau, i que volen, precisament, escapar d'aquests controls. Això en una societat que cada cop genera més lleis, que cada cop més trasllada assumptes domèstics a la sala de vistes i en què cada cop més guanya importància una seguretat jurídica que han de generar, en bona part, uns jutjats amb recursos low cost. I això no canvia mai.
