Encara recordes molt bé aquella dependenta que feia feina a una coneguda papereria del Carrer Nou. Era un ben curiós personatge. Venia diaris, revistes, bolis o clips com qui ven joies de joier. Un bon dia, la dama en qüestió que ja no era ni molt jovenota, ni molt agraciada però sí atenta i agradosa, en sortir un client amb el diari «ABC» sota el braç, va amollar: aquest si que és un diari com toca, un gran diari...! Curiós com ets, vas demanar quin era el motiu d'aquesta afirmació. La resposta va ser tan clara com senzilla: «publica les esqueles de la gent més important d'aquest país...!»
Passat un temps vas saber com la jove de la llibreria -un dia et contaré que era un cas únic: no tenia llombrígol...–, era el millor exemple de persona estalviadora. No gastava ni una pesseta. Tenia pànic a malbaratar els doblers. La raó que donava era també molt simple: «guard els doblers perquè el dia en que m'arribi l'hora, puguin publicar una esquela de mitja plana i dues o tres més un poc més petites a l'ABC». Això que dic, no és cap fabulació: hi ha testimonis d'aquesta declaració.
Ni flors ni corones. La bona dona, una humil treballadora, sospirava amb una esquela al diari més monàrquic i conservador dels publicats en aquells moments. Efectivament, el diari «ABC» publicava -segueix publicant encara-, unes esqueles ben requincades i pomposes. Aristòcrates de tota casta, antics burgesos, militars d'alta graduació... però també les de discrets botiguers, petits funcionaris i servidors de l'estat, que troben, sembla, descans etern i confortable entre les seves pàgines. Al costat de noms de grans patums de la vida social i econòmica precedits d'un caramull d'il·lustríssims i excel·lentíssims, apareixen també noms de ciutadans absolutament desconeguts. Basta amb abonar el preu caríssim. Una petita burgesia, just sortida del niu pot presumir així de currículum. Record una esquela ben destacada d'un ignot Atiliano Garcia Expósito, precedit també d'un rotund ilustrisimo señor ja que, el bon homu, tenia com a mèrit – que no és poc – haver estat distingit amb la Medalla al Mérito Postal. Per cert, na Pepita Rodriguez, la seva desconsolada viuda, era tractada també d'il·lustríssima...
Comprens ara el somni de la nostra amiga...? No, ella no volia morir a Menorca, on les persones descansen ben igual que van fer mentre vivien: sense extravagàncies, sense floritures. Quin contrast entre la feixuga cataracta de tractaments, mèrits i títols del diari madrileny, i la modesta i arrelada autenticitat dels nostres difunts. Has repassat un munt d'esqueles de bona gent de l'Illa a les que, davall del nom, figuraven coses tan reals i senzilles com «L'avi Rafel», «Na Guideta d'en Mateu» o simplement, «Na Marieta». O encara més autèntic i hermós, indicant la seva feina o la procedència: «Antonieta de la Cova», «En Pepe de Son Pons», «En Pere d'es Forn», «En Nito el taxista», «En Sito des bar» o una deliciosa «Na Maria des cine Victòria». Els entranyables malnoms de les famílies com a noble identificació del difunt: «En Pepe Fideu», «En Toni Fred» o «Na Maria Ferru». No puc resistir de copiar-ne un de fantàstic que, aquest sí, és totalment real, sota el nom d'un bon maonès apareixia un breu frase: «En Nito qui riu». Trobes que hi ha una manera més amable i serena de deixar el món dels vius...?
La dama de la nostre narració – lament no recordar el seu nom – partirà d'aquet món i l'«ABC» dels seus anhels publicarà encantat l'esquela, que sortirà el mateix dia que altres noms grandiloqüents i títols estufats. Esper que això la faci ben feliç. És el que volia. Ni flors ni corones. El seu paradís començarà al diari «ABC».
El que no podrà evitar però, és que a un luxós xalet de Somosaguas o de La Moraleja, sigui un vell i ranci aristòcrata, mentre pren el té de les cinc, sigui un ric burgès, després de mirar les cotitzacions de la borsa, els qui, al llegir l'esquela de mitja plana amb el nom de la nostra amiga, es demanin amb certa displicent i freda curiositat: ¿y ésta quién coño es...?
