Espanya ha viscut aquests darrers anys com si li abocassin un poal d'aigua freda cada matí, i no precisament per solidaritat amb l'ELA. Qualque dia mos hauran d'explicar per què, un matí, els fiscals i els jutges es van posar a fer feina i per què van començar a descobrir tants de casos de corrupció que havien estat amagats durant dècades.
Si una cosa està clara és que no ha estat perquè al govern espanyol li hagi agafat un atac de justícia, tot al contrari. Hi ha prou indicis que ha intentat evitar l'acció dels jutges com per desconfiar d'ell més que de ningú altre. I és evident que amb tota la merda que està sortint el partit del govern guanya per golejada a qualsevol altre en pestilència.
Faria ganes de riure, si no fos que fa de plorar, sentir dir el senyor Bauzà que la gent no distingeix qui és més corrupte. I tant que ho distingeix, senyor president! I sona a grolleria sentir-lo dir que el seu partit és l'únic que pot acabar amb la corrupció. Si la culpa de tot, com diu ell, és «de les persones que s'han aprofitat de la confiança del partit», és evident que un partit tan llosco, no en mereix cap de confiança.
I mentre la justícia va cremant polítics i institucions –i segurament no tots, perquè tampoc no està demostrada la seva independència del poder–, molta gent ha intentat cercar una sortida d'emergència per fugir del foc i del fum, i trobar una alternativa a tanta devastació. Així s'explica l'entusiasme amb què s'han aferrat a les noves opcions que poden representar Podem o Ciutadans, i que si hem de fer cas de les enquestes, ara estan dalt de tot.
El problema és que encara no està clar si l'alegria amb què tanta gent ha abraçat aquestes noves marques està justificada, per més que estiguin en el seu dret de fer-ho. Amb tot el respecte, Podem és avui popular gràcies al carisma del seu líder, però no hauria arribat on és sense la perseverança i la insistència amb què el Grup Planeta i el seu amo, el senyor Lara, l'exhibia a la seva televisió (La Sexta). No hi ha cap dubte que el senyor Lara representava els interessos del gran capital espanyol i podria ser ver –com assegura gent entesa– que el seu objectiu fos debilitar el PSOE per posar així les coses més fàcils a un PP en declivi.
Si aquesta versió és verídica, també és cert que la criatura va créixer molt més del que es podien imaginar els seus progenitors –la crisi i les retallades l'alimentaven–, fins al punt que Podem va començar a ser també un perill per al PP i, segurament, per a l'estabilitat del país. A dia d'avui és impossible saber quin seria el programa polític de Podem si arribàs a governar el país i la impressió que dóna és que va canviant el discurs segons l'auditori. Dir a cada un allò que més li agrada sentir, pot ser una manera de fer cançó de protesta, però no de governar.
I és quan les coses estan així que apareix un altre nou partit que sembla pensat per fer de contrapès: Ciutadans. Un partit que ja existia però que amb prou feines havia travessat els límits de Catalunya. Per sorpresa de tothom ja fa una temporada que també l'exhibeixen per les televisions. A Catalunya no entenien que un partit que allà era insignificant, fos l'únic que els mitjans espanyols festejaven, mentre ocultaven la veu dels partits que han aconseguit fer la manifestació més gran d'Europa després de la II guerra mundial.
Però la cosa està clara. Ciutadans no solament no és independentista, sinó que l'únic motiu de la seva existència ha estat, fins ara, lluitar contra la independència i, si m'apuren, contra l'autonomia de Catalunya. Tret d'açò, tampoc no se li coneixia una línia política definida, gràcies a l'habilitat del seu únic líder, que també té carisma i que evita sempre pronunciar-se sobre coses concretes. Tret del tema català, que tracta amb ressentiment, tots els altres temes, fum de formatjada.
Però en paral·lel a Podem, també està agafant força a Espanya, i si Podem s'identifica d'alguna manera amb l'esquerra, Ciutadans s'identifica d'alguna manera amb la dreta... De cara als seus objectius de govern, el mateix populisme i les mateixes incògnites. No és tan fàcil improvisar programes rigorosos ni líders creïbles. No és tan fàcil improvisar en quatre dies un partit amb capacitat per dirigir l'Administració. Si no és que d'entrada ja tenguis clar que, al final, la teva feina serà estalonar els que ja comanden o menar el país cap a un desastre encara més gros que el que ja vivim ara.
