Ho haureu sentit moltes vegades, que quan estàs marejat o amb mal de panxa, la cosa no s'acaba fins que has fet net i ben net. I la sensació és que fa anys que vivim amb un mareig permanent i amb un mal de panxa que no s'acaba mai.
Perquè a més dels problemes personals i col·lectius que la crisi ha provocat, cada dia et despertes amb un retgiró nou. Persones i institucions van caient una darrera l'altra, perseguits pel jutge, per la premsa o per aquest anomenat sindicat de Manos Limpias que ningú no sap si ho és, un sindicat, ni si les té gaire netes, les mans. Sempre surt a la foto, com el petit Nicolàs, però mai ningú no n'explica la vida ni les finances. I sempre s'apunta als casos no més corruptes, sinó més desestabilitzadors.
Tot fa pensar que esteim vivint un final d'etapa, els darrers alens d'aquella Espanya que va fer possible la Transició. I vista amb perspectiva, no va ser tan dolenta. Va permetre sortir d'una dictadura sense violència, encara que fos al preu d'esborrar la memòria, de tal manera que trenta anys més tard encara hi ha cadàvers per desenterrar a les voreres dels camins. I va permetre fer una constitució acceptable, encara que fos escrita amb l'ombra de l'exèrcit hereu d'en Franco darrere l'esquena.
Però els finals d'etapa són mals de dur, perquè tot balla. Si hem de fer cas de totes les notícies de corrupció i d'injustícies socials que mos fuetegen cada dia, haurem d'acabar pensant, com en aquella poema de Blas de Otero, que «aquí no se salva ni dios, lo asesinaron». Però és que esteim en democràcia, encara que el govern l'estrenyi cada dia més, i en democràcia no és que no hi hagi roba bruta, és que la pots treure i fins i tot rentar-la.
Hem viscut una crisi econòmica internacional d'aquelles que en altre temps podria haver provocat una guerra continental, encara que els símptomes ja siguin que la cosa s'està calmant. L'existència de la Unió Europea, que ara tanta gent critica, haurà servit per evitar el conflicte i perquè els estats més malgastadors i aprofitats, com Espanya, no s'esfondrin definitivament.
Però ara toca fer net, perquè sinó la crisi no haurà servit per resoldre res. I quan tens un bon mal de panxa, ja sabeu què vol dir, açò: ha de sortir tota la merda acumulada, la de tots. I és evident que esteim vivint una autèntica competició política per veure si el contrincant en treu encara més i més pudenta.
Però a les competicions, encara que siguin escatològiques, s'han de respectar les regles de joc, no s'han de fer trampes. Que cada un faci tan net com hagi de menester però sense escampar la brutícia per fer creure que tothom patia el mateix mal i amb la mateixa intensitat.
És evident que s'han de depurar responsabilitats i dur davant la justícia tants d'aprofitats i lladres de la cosa pública, però també els instigadors de tantes calúmnies i informacions interessades que han acabat provocant l'alarma social que esteim vivint.
I la millor manera de començar, en democràcia, són unes eleccions. Per apartar del govern gent que ha inhabilitat els jutges que no li agradaven, que ha baratat fiscals generals quan ha convingut als seus interessos i que ha nomenat presidents del Tribunal Constitucional amb el carnet de partit encara calent. O que ha difós informes policials maliciosos o dades d'hisenda reservades.
És hora de fer net, però tampoc no hauríem de ser tan simples com per pensar que tothom que ha actuat en política és un enemic públic. Si no fos per l'honestedat de la majoria de polítics, el sistema ja faria anys que s'hauria esfondrat. Estaríem com a Grècia, si serveix l'exemple amb què mentiderament mos volen comparar.
És hora de fer net, però tampoc no hauríem de ser tan innocents com per creure que qui mos ha de salvar el país és el savi per conèixer. Hi ha molta feina i molta experiència invertides en aquests anys, en favor de la comunitat, i seria un disbarat tirar per la borda aquest capital. És un mal negoci matar tot lo que és gras.
