No sé si he explicat mai l'anècdota d'aquella parella de coneguts de ca meva quan jo era un al·lot. Eren un matrimoni molt formal i respectable, però ell, quan rallava, tenia el costum d'anar-se animant i exagerar les coses fins al punt que eren impossibles de creure. Ho feia tot tan gros que per més cara de rigor que hi posàs, t'agafaven ganes de riure.
Quan arribava a aquell punt que el disbarat ja era monumental, la seva dona li premia suaument el braç amb la mà i li deia, sense immutar-se, «Talla, Guiem, talla». I ell, s'espolsava molest la mà, però canviava ràpidament de tema. Per sort, tenia una companya que el feia davallar dels nivolats abans que es pigàs la morrada.
Tants de despropòsits del govern balear i del de Menorca en aquesta legislatura que s'acaba, promovent iniciatives desproporcionades amb les necessitats reals, em fan recordar moltes vegades els personatges d'en Guiem i la seva dona.
A Menorca, era una exigència millorar la carretera general, per posar-la al dia. Però fent els comptes del gran capitán, es decideix que la cosa s'ha de fer més grossa i s'incorporen uns passos a diferents nivells que el volum de tràfic de les travessies no justificarà mai. I que costaran més del que es va pressupostar, com succeeix sempre amb obres d'aquestes característiques.
Tota manera, no passin pena. Un quilòmetre d'AVE costa uns 14 milions d'euros, i el mateix govern que té dificultats per mantenir els serveis hospitalaris, n'està construint mil quilòmetres més. Tan inútils i impossibles d'amortitzar com bonibé tots els que ha fet fins ara. És lògic que molta gent es pensi que l'objectiu del govern no és oferir un bon servei ferroviari, sinó contractar la construcció de la línia i dels combois a les empreses que se solen adjudicar aquests grans contractes. I és raonable que les rotondes menorquines generin els mateixos dubtes.
La història d'en Guiem i la seva dona es pot aplicar a tantes iniciatives d'aquests governs, que no els vull avorrir. També a l'educació. Una necessitat evident com és millorar l'aprenentatge del anglès, l'han convertida en una guerra contra la comunitat. Quan detecten que poden lluir electoralment una obra, la fan tan grossa que acaben fent pena o fent el ridícul, que encara és pitjor. I gastant sense escrúpols els doblers de tothom. Però quan s'han d'enfrontar als problemes reals, com és ara el de la merda que vessen les instal·lacions de Milà, es queden aturats, incapaços de resoldre allò que no han sabut preveure.
Tant al govern balear com al de Menorca els hauria anat bé estar casats amb algú que els agafàs del braç i els digués, «Talla, Guiem Talla», abans del desastre. Però han viscut sense parella i amb els doblers de la comunitat a la butxaca.
