Em començo a sentir estrany. El fet d'haver nascut i mantenir la meva residència a Menorca em converteix en un espècimen que va camí de convertir-se en una raresa, en exemplar d'una tribu anecdòtica. Exagero, sí, però els freds números de l'INE apunten que cada cop som manco els que sabem què és un oliaigu. Els estrangers que van venir a guanyar-se la vida quan l'atur no era un problema sinó un misteri o un tràmit, marxen o diuen que ho fan.
Per rematar-ho, els parts baixen i les adopcions són anecdòtiques. No hi ha relleu per mantenir viva la nissaga dels talaiòtics. La massa crítica que volen els avions per venir va camí de ser, en temporada baixa, una massa pírrica. Això succeix en un món mundial en què la població no para de créixer, per la qual cosa no cal ser matemàtic ni membre de la Troika per adonar-se que el nostre pes a la humanitat cada cop és menor.
Però el pitjor de tot no és ser cada vegada més poquets, sinó, com avisa Joan Melis, ser desconeguts arreu del món, per la qual cosa la nostra progressiva trajectòria cap a l'extinció no generarà cap obertura de telenotícies a Sydney ni la tractaran els tertulians de l'emissora líder de Buenos Aires. Com a molt, sortirem a la part final de l'informatiu alternatiu o a la secció de curiositats d'una revista que un diari local de Minsk reparteix els diumenges.
Ser ignorat és un fet cruel, que pot aportar certa tranquil·litat a curt termini però que condemna a la irrellevància, al no-res més enllà de l'existència material, i això, ser fum, és molt trist. Com reaccionaria vostè si avui migdia jo li digués que ha desaparegut l'illa de Kodiak? Mouria una mica les espatlles i se n'aniria a fer una tapa de sípia amb fesols. Idò. Per a molta gent d'Europa no existim, i per a alguns espanyols només som una mosca al mapa meteorològic. Amb això hem de viure, i per això cal innovar amb la promoció i buscar més i millors reclams.
Per això, sí, jo som talaiòtic!
