És coneguda l'odissea d'aquell miler de menorquins que l'any 1768 van partir cap a Amèrica a cercar una vida millor. Els primer anys les van passar magres, explotats per terratinents sense escrúpols, però prest van ser capaços de fer valdre els seus drets i, traslladats a Saint Augustine, van convertir-lo en el poble més pròsper de Florida.
A part de celebrar el Dia dels Menorquins, potser com atracció turística, allà encara mengen formatjades i per Pasqua canten el Deixem lo dol –o el cantaven fa uns anys– en un català mal d'entendre perquè l'idioma l'han perdut.
És una mostra de reconeixement de les arrels que es repeteix a molts indrets del món. I que és compatible amb la nova nacionalitat. A Saint Augustine, Florida, Estats Units, hi ha un gran interès per investigar l'origen familiar i aconseguir arbres genealògics amb arrel a Menorca, però no per aquest motiu reneguen de ser nord-americans.
Me n'he recordat d'aquesta vella història, potser sabuda de tothom, precisament ara, enguany, que es commemora el 750 aniversari del naixement de Ramon Muntaner, un personatge que té una estreta relació amb Menorca, però que a la cultura dominant no li agrada ventilar.
Ramon Muntaner és l'autor d'una de les quatre Cròniques medievals que converteixen el menorquí –o el català, com us agradi més de dir-li– en una de les principals llengües de la cultura europea. I per paga, va dedicar una part del seu text a la conquesta de Menorca als àrabs, l'any 1287, fet en què va participar personalment com a soldat.
Com tots els escrits de l'època, el seu relat no s'ha de prendre al peu de la lletra. Segur que conté elogis exagerats al rei i a les accions de la seva gent i que, per contra, no valora amb justesa la desgràcia dels àrabs. Ja se sap que la història l'han escrita sempre els vencedors...
Però així i tot, Ramon Muntaner és la persona –la única– que va viure la conquesta de l'Illa i que la va deixar escrita. És qui dóna fe i aixeca acta del pas de Menorca a la cultura europea amb totes les seves conseqüències, els nous habitants, la religió, les lleis, la llengua...
No em negareu que hi hauria motius sobrats per recordar aquest personatge i per valorar la seva contribució fonamental al coneixement del nostro passat. Seria lògic que la seva crònica es llegís a les escoles i que hi hagués uns quants carrers dedicat al seu nom.
I segurament hauria estat així si la cultura anàs per davant de la política, però ja se sap que almanco aquí, açò no succeeix. Perquè l'inconvenient de Ramon Muntaner és que, quan el llegeixes, ja és impossible qüestionar les arrels catalanes de la Menorca europea. I aquest es un pinyol difícil de rosegar per als defensors de l'embolic amb què tradicionalment es vol difuminar el passat de Menorca.
De vegades sembla que encara és viva l'obsessió nacionalitzadora amb que el govern espanyol va rebre Menorca l'any 1802, quan el britànics l'hi van regalar. I que es manifesta de manera més grollera sempre que governa qui governa. Ja sigui enclastant la Marcha Real a la processó que Sant Antoni –que commemora la història escrita per Ramon Muntaner– o organitzant desfilades medievals amb tota casta de banderes i d'escuts de broma, per no posar els autèntics de la Menorca medieval.
El resultat, ja l'he dit, és que és molt trist viure sense saber qui és ta mare.
