Entrant a l'església del Carme de Maó, a mà dreta, hi havia un banc de pedra. Ja no hi és. Ha desaparegut amb la reforma de la façana del temple. A aquest banc no l'ha rescatat cap govern, malgrat que no havia desnonat ningú, ni estafat amb preferents, ni jugat al pòquer amb els estalvis dels seus clients, ni pagat sous i pensions indecents a directius sense escrúpols.
M'ha sabut greu. L'emprava, sobretot a l'estiu, on amb la tribu infantil agafàvem forces a l'ombra matinera amb alguna pasta i un botilet d'aigua. Oferia una vista curiosa, amb el Carrer Nou, Portal de Mar, l'imponent campanar de Santa Maria, la peixateria, l'araucària majestuosa de la Plaça Espanya i el trànsit demencial que l'envolta.
La desaparició del seient de pedra no ha generat cap manifestació ni protesta. Jo només ho he comentat amb la senyora i amb vostès. Sé que aquest estiu l'enyorarè. No feia cap mal. Per consolar-me penso que la mutació de l'entorn és inevitable. Des que l'home ha creat assentaments transforma el territori per satisfer les seves necessitats. Res no és com fa trenta anys, fins i tot els més ecologistes viuen a cases que no hi eren fa un segle i usen sense complexos infraestructures relativament joves.
Segurament la desaparició del banc té una raó, informes tècnics carregats de números i arguments. I és clar que no generava cap profit econòmic. La majoria dels maonesos ni sabia que hi era. Però la seva absència altera la meva personal realitat de la ciutat. Sentiments i raó contraposats. I és precisament per això que hi ha debats, negociacions, discusions, escletxes socials, que mai no arribaran a tancar-se. Perquè tot és subjectiu, i on un veu un mal menor en comparació amb el progrés assolit, altres veuen un mal major sense progrés adjunt. I així passam anys, amb intents de consens que són impossibles simplement perquè on uns veuen un banc vell i brut, altres hi troben una part significativa de la seva vida, encara que sigui petitona i, per a alguns, ridícula.
