Per diverses raons, feia un parell d'anys que no passava uns Nadals normals. Els d'enguany han esdevingut una redescoberta, amb incorporació de rutines noves, perpetuació de les antigues, absències i també (i sobretot) presències. Inevitablement, aquells que han perdut algú recentment, senten que aquestes dates estan marcades pel buit de la gent que ha passat per les seves vides de forma determinant; i el comentari sempre és «bonu, ja hem passat els Nadals…»
Per mi, en canvi, amb la perspectiva que et va donant el temps, aquestes festes s'han vestit de presències inesperades que s'han manifestat de formes diferents: per una banda, la gent que és al teu costat i que, de sobte, sents més a prop que mai (potser perquè, per contrast, ho valores més); per l'altra, la gent que ja no hi és però que se't fa present en les petites coses: el gust familiar i evocador d'aquell menjar que feia l'àvia per aquestes dates, aquell regal que ja no compraràs però que saps que li hauria fet molta il.lusió a la mare, l'estri modern que li hauria encantat al pare, les rialles que li hauria provocat aquella situació al conco, el silenci present de l'avi…
I és que hi ha persones que, a més a més de passar per la teva vida, s'hi queden per sempre i són ja indestriables del teu sentir i de les teves vivències quotidianes. I per aquestes dates, quan ja el dolor s'ha apaivagat i l'ànima t'ho permet, compareixen al teu costat inesperadament. Vet aquí la màgia del Nadal!
